Opinió

Tribuna

Pere Madrenys

“Coneixia molt bé l’Església i va ser com a periodista al Concili Vaticà II. I es va tornar encara més crític. Això sí, no va deixar mai de professar-se creient i practicant fins a la mort

Ja fa més de dos mesos que ens va deixar l’amic Pere Madrenys, però fins avui no he tingut ocasió d’acomiadar-me d’ell des del diari que en Pere havia estimat i al qual va dedicar molts hores, moltes il·lusions i dotzenes i dotzenes d’articles i d’informacions. A en Pere el vaig conèixer en les dues facetes de la seva vida, com a capellà i com a periodista, i puc assegurar que en ambdues va ser una persona honesta, seriosa, responsable. Deixeu-me explicar una anècdota. Jo encara estava al seminari de Girona i en Pere ja era membre de l’Opus. Un dia ens va venir a fer una xerrada i ens parlava que no era bo fer la migdiada al llit. En tot cas, ens deia, la podeu fer en una butaca. No vaig poder menys que dir-li que amb les butaques que tenien els de l’Opus sempre era millor que en un llit. Mentre va militar a l’Opus, però, en Pere va ser fidel a l’Obra i la va defensar. Amb tot, els que el coneixíem bé sabíem que no podria estar gaire temps a la institució.

En Pere era una persona molt oberta i a més el periodisme l’ajudava a ser molt crític. I va deixar l’Obra i també amb el temps va deixar de ser capellà. Coneixia molt bé l’Església i va ser com a periodista al Concili Vaticà II. I es va tornar encara més crític. Això sí, no va deixar mai de professar-se creient i practicant fins a la mort. Anava a missa i participava en tot allò que ell creia que estava en la base de la seva fe. El que m’agradava d’en Pere és que era una persona molt sincera. Com diem en català, no se’n callava ni una. És cert que això feia que fos difícil tenir-hi una relació fàcil. Les engaltava com els burros els pets. Però Girona li haurà de reconèixer que va ser un gran professional que buscava només el bé de la ciutat i de les comarques. No aspirava a càrrecs, ni cercava interessos materials. Tenia una vida senzilla amb la seva Montserrateta, que, per cert, mentre escric aquest article rebo la notícia de la seva mort, i en tenia prou.

I perdoneu que passi a un altre record. Segurament deu ser que els que tenim una edat som més propensos a haver de lamentar la separació de persones a les quals ens hem sentit molt propers. Em vull referir a en Joan Ribas, que també fa poc ens ha deixat. Si l’hagués de definir diria que era un gironí de cap a peus. Caldrà fer un estudi exhaustiu de les moltes activitats a les quals en Joan es va entregar de ple. Jo voldria referir-me, perquè ho vaig viure de prop, a la seva implicació al diari que primer es va dir El Punt Diari, després El Punt i ara El Punt Avui. Podem dir que gràcies a ell encara avui el podem llegir. Al cap de poc d’haver nascut, el diari se n’anava a l’aigua. Sempre he dit que El Punt no va néixer amb una sabata i una espardenya, sinó amb dues espardenyes. Ell va convèncer en Joan Bosch que el diari en català de Girona no podia morir i en Joan el va salvar. Una de les coses que més m’agradaven d’en Joan Ribas era el seu esperit crític. El vam poder gaudir als seus articles que durant tant de temps va fer al diari. No es rendia mai als seus amics o coneguts. El que li semblava bé ho elogiava i el que veia malament s’ho carregava. Sense embuts i a vegades fins i tot amb aquella mala llet que li era característica. Però, això sí, comprovava les coses i arribava fins al fons de la qüestió. Ben aviat serem a Nadal i tornarem a veure Els Pastorets. Podem dir que eren i són ben seus. S’hi dedicava en cos i ànima, els vivia i sortien sempre gairebé perfectes any rere any, sempre innovant i sempre buscant la perfecció. No cal dir que Els Pastorets d’aquest any seran un homenatge més que merescut al gironí per excel·lència que era en Joan Ribas.

I permeteu-me encara una postdata. En articles anteriors havia parlat de la carretera de Sant Jordi Desvalls a Medinyà, a la comarca del Gironès. Més de dos anys han tardat a reasfaltar-la i eixamplar-la una mica. Mitja dotzena de quilòmetres que marcaven les obres que s’havien de fer. Ara sembla que ben aviat arribaran al final. Hi havia moments que em pensava que s’acabaria abans la Sagrada Família. Sembla que no. L’últim dia que hi vaig passar s’hi veien ganes de fer feina. Espero que almenys per Nadal estigui acabada, però això sí, sense desviament per Cervià de Ter. Què hi farem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia