A la tres
L’ànima d’una ciutat
Per motius familiars el cap de setmana passat vaig haver de viatjar a Escòcia. La visita havia estat planejada amb temps, més que no pas l’anunci de celebració de la cimera pel clima, i, per tant, quan vaig veure la coincidència era massa tard per canviar de plans. No m’entusiasmava visitar una ciutat que seria el centre d’atenció dels mitjans de comunicació i que estaria pràcticament ocupada per ciutadans d’arreu del món, però tampoc és que tingués gaires opcions més. Per tant, en un primer moment hi vaig anar amb més recança que no pas il·lusió. Coneixia Glasgow d’uns anys enrere, com a pas inevitable abans de viatjar cap a les Highlanders, i reconec que aquella visita llampec no em va proporcionar una mirada prou amable de la ciutat. La recordava freda, grisa i massa moderna, comparada amb la històrica i decadent Edimburg. La ciutat que em vaig trobar dissabte, però, no era la mateixa. O, millor dit, ser l’escenari d’un esdeveniment per salvar el planeta l’havia transformat encara que fos puntualment. L’havia dotat d’ànima.
Pels que no coneguin el temps escocès, imprevisible és la paraula que més li escau. De ploure, plou cada dia, però fins i tot les tempestes tenen un tempo diferent del normal.
Dissabte els participants en la segona de les manifestacions multitudinàries pels carrers de Glasgow van patir des de pluja fina fins a aiguats intensos, passant per estones de sol i aire glaçat. Poc que els va importar un temps tan rúfol. L’objectiu d’ésser allà i en aquell moment era molt més important que esperar que el clima boig de tardor els donés un descans. Vaig veure milers de persones d’arreu del món, tan diferents de pell i de parla com iguals en la defensa de les seves idees. Tothom hi tenia un lloc i era benvingut al xivarri, la música i les consignes reclamant accions per salvar el planeta. El planeta de tots. Reconec que per uns moments vaig deixar de banda l’escepticisme i vaig abraçar l’esperança. Tornar a tenir confiança en l’ésser humà és possible, malgrat tot.