La CUP i els Mossos

Assistir a un desnonament, encara que no sigui el teu, és contemplar un acte carregat de mala jeia que et fa perdre més la fe en el sistema. La fredor de la comissió judicial, la protecció armada dels Mossos, el poc respecte per la resta de veïns, acoquinats amb els inesperats crits i amb els cops de martell per entrar al pis... Per cert, qui paga després la porta estellada? Mentre la CUP exigeix replantejar el paper de la Brimo en aquestes accions inhumanes a canvi del seu suport al pressupost, en l’àmbit estatal el govern espanyol prepara la derogació de la llei de seguretat aprovada el 2014 per un Partit Popular tan solitari com reaccionari. Tot això poques setmanes després que el major Trapero reclamés durant el Dia de les Esquadres respecte pels Mossos. Té raó, el major, però una cosa és el respecte i l’altra la por; això justament és el que hauria de distingir una policia moderna: tolerància zero amb qualsevol mala praxi. Discutir en l’àmbit polític els límits policials sempre és bo per a la salut democràtica. Per exemple, quan Interior va decidir instal·lar càmeres a les garjoles per garantir els drets dels detinguts, quan es va qüestionar l’ús del kubotan amb què alguns agents punxaven els manifestants o quan el Parlament va prohibir les pilotes de goma després que Ester Quintana perdés un ull durant una manifestació. Per això la comissió que s’acaba de constituir per reformular el model policial català és una altra oportunitat d’aprofundir en el respecte que reclamava Trapero. No és la primera vegada que la policia catalana eixampla el seu nivell d’autoexigència; en aquesta mateixa línia es van crear en el passat les unitats de mediació, inexistents en moltes policies estatals, i que en canvi ens homologuen amb altres policies europees. Igualment s’ha de valorar la feina d’afers interns, molt ben considerada pels professionals que hi entenen. I és tot el que vagi en direcció contrària el que precisament contribueix al desprestigi o a la manca de respecte. Respecte pel ciutadà, també.