S’ha acabat la festa

S’han acabat les festes amb un balanç més que satisfactori, en participació i resultat econòmic. S’ha recuperat així una certa normalitat i la tradició. En canvi, haurem de ser cauts a l’hora de fer el balanç sanitari perquè hem de tenir en compte que no s’han vist gaires mascaretes ni s’han guardat les distàncies de seguretat. Els més previsors s’han abstingut de coincidir a les hores d’alta concentració humana i els organitzadors han reconegut la impossibilitat de controlar totes les mesures sanitàries. Aquestes actituds irresponsables i força generalitzades entre determinats sectors de la població s’han justificat per la necessitat de sortir de festa després d’un llarg període de no fer-ho, dissociant-les del deure de contribuir a la salut col·lectiva, sense la qual aquest dret perd tota legitimitat. Les imatges que s’han pogut veure, lluny del que seria desitjable i sobretot venint d’on venim, i des del reconeixement d’un descontrol lògic i implícit, són dignes de ser estudiades sociològicament. Ho hem vist a la Copa, a la plaça del Vi, al pregó i a la jornada castellera, el dia de Tots Sants i, en general, en aquelles activitats d’alt interès festiu. A la massificació s’hi afegeix la presència de menors en espais en què es fa consum de substàncies perilloses per a la salut. Dues dades: l’índex de contagis augmenta i Girona és la que té un dels índexs més alts de Catalunya.

El sentit del perill forma part de l’estructura cerebral més antiga, formada pel cervell reptilià i el cervell emocional. El portem programat i ens avisa d’aquelles situacions que afecten la nostra supervivència. Aquests avisos ens fan reaccionar de forma ràpida i subconscient d’un perill. Pot arribar a ser conscient i la reacció més racional és protegir-nos. Però això no és així sempre, perquè aquesta reacció innata, de la qual no som conscients, s’incrementa per la desinhibició de l’activitat grupal en situacions de festa i sota els efectes de l’alcohol o d’altres substàncies. No som obedients per naturalesa, ja que no portem l’obediència en la configuració genètica i sols les conseqüències greus ens poden fer reaccionar, més individualment, però més difícilment col·lectivament. En la lluita entre la força de la raó i la força de les emocions, sempre guanyaran aquestes últimes. I si les emocions ens dominen i deixem de ser el que som, passarem a ser una simple espècie en procés d’extinció.