No, no es pot

Enrique Arnaldo i Concepción Espejel han adquirit el càrrec de magistrats del Tribunal Constitucional per imposició del PP, però gràcies als vots, imprescindibles, de la majoria governamental del PSOE i Podem. Aquests noms són un missatge clar d’immobilisme del règim. Arnaldo és un personatge de rebotiga, un aconseguidor a l’ombra del PP que ha obtingut encàrrecs i diners gràcies a la fidelitat a les sigles i a afavorir personalment els dirigents del partit. El seu nomenament, per tant, indica a tota la carrera judicial quin és el camí per arribar a dalt de tot, quina mena d’aptituds són les que es valoraran i de quina manera s’obtenen els vots, fins i tot, dels que deien que “sí que es pot” canviar el sistema. L’altra magistrada, Concepción Espejel, representa molt bé l’extrema dreta judicial. Està casada amb un coronel de la Guàrdia Civil, ha estat condecorada per aquest cos armat i té al seu sarró judicial les condemnes brutals que van portar a la presó els joves del cas Altsasu.

Arnaldo és la reivindicació dels negocis foscos del PP, les clavegueres judicials que permeten al sistema continuar funcionant amb el fang per sobre dels genolls. Espejel simbolitza el dret penal de l’enemic, la represàlia de l’Estat contra els objectius que identifica el nacionalisme espanyol en cada moment. I tots dos noms situats en la més alta magistratura del sistema polític espanyol expliquen la fossilització del règim de Madrid i, sobretot, deixen clar que el bloc que formen el PSOE i el PP ha estat capaç –en una sola dècada– d’empassar-se i digerir aquell clam dels indignats que l’11-M del 2011 van omplir les places per reclamar una democràcia real. Al final ha resultat que els seus diputats han votat Arnaldo i Espejel mentre, ara, ens diuen que no, que no es pot fer cap altra cosa.