El fum que ofega els més pobres

Ara que s’ha tancat la cimera de Glasgow sobre el clima, Mohamed Adow, director d’Energia i Clima de Power Shift Africa, ha assegurat: “Les necessitats de les persones vulnerables del planeta han estat sacrificades a l’altar de l’egoisme del món ric.” Mentre que els responsables de les emissions històriques de gasos d’efecte hivernacle –els EUA, el 25% del total; la UE, el 22%– han definit el resultat d’equilibrat perquè “permetrà actuar amb la urgència que és essencial per a la supervivència”, el continent africà, que només representa el 4% de les emissions, s’ha tornat a veure marginat. La pressió dels estats dependents del carbó –entre altres, la Xina i l’Índia– i dels grans productors de gas i petroli ha generat contradiccions: hi ha governs que, per una banda, signen els compromisos de reducció, mentre que, per l’altra, no deixen de subvencionar els combustibles fòssils, i converteixen la regulació de l’escalfament global en una entelèquia. A l’índex ND-GAIN (Global Adaptation Initiative) de la Universitat de Notre Dame es recull que els països més vulnerables al canvi climàtic són els més pobres i menys desenvolupats –Somàlia, el Txad, Eritrea, la República Centreafricana, República Democràtica del Congo, el Sudan, Nigèria, Haití, l’Afganistan, Guinea Bissau–, però la seva veu ha estat silenciada. Com va assegurar el president de les Maldives, Ibrahim Solih, “si no es fa res, a final del segle el mar s’haurà menjat les illes”. Anunciava una mort a crèdit; potser és el preu que s’haurà de pagar en nom del progrés i el compte de resultats d’un món ric que ha convertit el fum en símbol d’estatus social.