A la tres
Guanyar temps
“Si la CUP té la paella pel mànec és perquè la ciutadania li ha donat aquest poder a través de les urnes
Fa certa gràcia veure els escarafalls que alguns feien ahir quan la CUP va anunciar que presentarà esmena a la totalitat al pròxim pressupost de la Generalitat. Algú havia pensat que el sí als comptes d’Aragonès seria l’opció que s’imposaria? Tothom en el ring polític és conscient que haver-se de refiar dels cupaires en temes importants suposa passar per assemblea. Forma part de l’ADN d’un partit que ha fet de les bases la seva autèntica força i que, a diferència de la majoria de formacions, no diu que compta amb els seus afiliats però després tira pel dret. Per tant, sorpresa, cap. El que ha sortit de les assemblees d’aquest cap de setmana és continuar negociant. El que han decidit és guanyar temps per trobar punts d’acord. I és per això que sorprenen els escarafalls. No diuen tots els partits que la base dels bons acords és el pacte, la negociació i el consens? Doncs aquí en tenen una bona dosi. Arremanguin-se i facin el millor pressupost per a Catalunya. No es tracta d’arribar abans a la meta, sinó d’arribar-hi bé. Fer valer el 52% de l’independentisme al Parlament i, no ho oblidem: si la CUP té la paella pel mànec és perquè la ciutadania li ha donat aquest poder a través de les urnes. I no ha de sorprendre, sobretot a ERC, perquè és el mateix que ells van fer fa unes setmanes al Congrés dels Diputats amb un mateix objectiu: guanyar temps per negociar.
Les reaccions a la presentació de l’esmena a la totalitat són de traca. Sobretot perquè la majoria dels que se’n fan creus també en presentaran. La política catalana sembla haver-se convertit fa un temps en una política de gesticulació en què s’aprofita cada pas que es fa per marcar paquet i acontentar els simpatitzants. És el que fan cada cop que tenen davant seu un micròfon els de Ciutadans. Alertar que el govern de Catalunya està en mans d’uns radicals. I és quan els veus que et preguntes si hi ha gent més radical que els de la formació taronja. Un radicalisme que els ha portat a ser pràcticament irrisoris en l’hemicicle.