Ratolins

Tots estem si fa no fa familiaritzats amb l’última fornada de desastres globals: la Covid interminable; la Cop26, que ha resultat ser un cop-out (una fugida d’estudi); els murs fronterers que ja són el pa de cada dia... Però també passen petites desgràcies locals que són igualment universals, tot i que força menys conegudes. A tall d’exemple –i arreu hi ha exemples comparables–, a Banyoles, durant gairebé 70 anys, una botiga emblemàtica havia format part de la plaça Major ídem. Regentada per la Maria Àngels Bruguera, de 77 anys, s’hi venia una barreja encantadora de joguines, ampolles de cava, pastilles de sabó, bosses de llavors, pots de pintura o xocolatines diverses (jo n’havia comprat en forma de restos d’alls i cebes)... Feia anys que els propietaris havien volgut fer fora la Maria Àngels per convertir aquest bocí de patrimoni històric en un bloc de pisos amb ascensor. Després d’haver-li “fet la vida impossible” (la Sra. Bruguera dixit), el 2019 li van presentar un document que deia que, segons la llei, 25 anys després de la mort de son pare ella havia de cedir el local: es va sentir obligada a signar. Mentrestant, l’Ajuntament havia encarregat un informe a dos arquitectes sobre les botigues banyolines que, precisament, calia salvar. Però el dia 10 passat una gernació commoguda ja es va congregar davant la llum suaument groguenca de la botiga de la Maria Àngels per protestar contra el seu tancament immediat (la primera vegada en ma vida que havia vist una mani massiva a favor d’un comerç). Al cap de deu dies, l’informe salvador de l’Ajuntament –que incloïa Ca la Brugui– hauria entrat en vigor. Massa tard: 5 dies abans es va començar a demolir l’establiment, sense cap permís d’obres i obviant les queixes de la policia. En fi, ha estat una mostra més de la manera moderna de treure el nostre patrimoni local més vulnerable del mig: amb molta barra i a rosegades.