Llei d’amnèsia

Ahir va ser 20-N, un dia que per sort és cada vegada menys dels nostàlgics franquistes i cada vegada més dels activistes de la memòria històrica. Una data que incomoda perquè recorda, des de fa 46 anys, que els franquistes que segueixen vius no han estat mai jutjats pels seus crims i campen impunement, alguns molt ben ressituats en les estructures de poder des de la Transició.

La clau és la llei d’amnistia del 1977, venuda com una oportunitat per alliberar els presos polítics quan en realitat va servir per evitar que els criminals franquistes quedessin impunes i sotmetre la ciutadania en una mena d’amnèsia col·lectiva. Ara, amb el debat sobre la llei de memòria històrica, ERC ha proposat modificar la llei d’amnistia del 1977 i obrir una escletxa en la justícia internacional perquè pugui actuar per crims contra la humanitat. Però el PSOE, hereu d’aquesta Transició feta amb peus de fang, s’hi ha tancat en banda. L’excusa és que no es poden jutjar uns delictes que han prescrit, però en canvi el dret internacional deixa molt clar que els crims contra la humanitat ni prescriuen ni són amnistiables.

És cert que queden pocs franquistes que podrien ser jutjats, però només que fos un de sol el que hagués de seure al banc dels acusats ja seria una victòria democràtica per a les víctimes que fa dècades que lluiten per la seva reparació. Unes víctimes que, per cert, ens van deixant veient com els hereus del feixisme tornen a entrar a les institucions. Potser si s’hagués fet justícia en el seu moment, el franquisme sociològic no s’hauria mantingut tan viu per rebrotar anys després.