Esclavatges moderns

Una molt bona amiga de la infància treballa en una petita empresa. És prou petita perquè tots els treballadors se sentin com una família, celebrin els aniversaris, coneguin fills i pares i s’ajudin tant com poden. N’hi ha que voregen els 50 anys, alguna de trenta i pocs i un parell de vora 60. Són pocs, treballant-hi en nòmina, part de la feina la fan treballadors autònoms. L’empresa gairebé no ha notat la crisi de la Covid-19. Només va haver de tancar durant la quarantena del confinament estricte i la resta del temps el negoci va romandre obert. Els treballadors van haver de treure forces d’entre la por i la inseguretat en un moment en què semblava que el món havia parat de girar. L’empresa va bé, molt bé. Cada any que passa factura més. Però la meva amiga i els seus companys cada any cobren menys.

Si els apugen la nòmina segons l’IPC, els retallen algun plus variable i així, qui dia passa, any empeny. Els companys de la meva amiga, plens de complicitats, comparteixen un mateix desig: plegar. A les llargues jornades, de 10 hores diàries amb la pausa justa per menjar-se el tàper, s’hi sumen les dificultats per fer festa en vacances, mai més de dues setmanes seguides els mesos d’estiu i la resta en torns al Nadal, en què sempre queda algun dia per fer. L’amo, però, aquest sí, fa festa tots els festius.