opinió
El català i bla-bla-bla...
La pèrdua del català com a llengua social s’ha accelerat en les darreres dècades. Res de nou. Què va passar amb els milers de llengües que es parlaven a les colònies americanes de l’imperi espanyol? Culpar els catalanoparlants que canvien de llengua amb massa facilitat ja s’assembla massa a fer-ho amb els independentistes que no es mobilitzen prou per la independència o amb els ciutadans irresponsables davant les onades de la pandèmia. És molt fàcil passar el mort al darrer de la cadena. L’emigració n’és un altre motiu; i per què ho és en unes zones i no pas en altres? I als anys cinquanta i seixanta, amb tots els espanyols que van arribar, no? Els emigrants, com a tot el món, s’adapten a les exigències. D’espanyols colons sempre n’hi ha hagut; d’aquests, no cal esperar-ne res, perquè han vingut per ocupar un territori; però la majoria d’aquells emigrants –i els seus fills– ja són tant de soca-rel com els més indígenes.
La causa principal són les institucions, les privades i les públiques. Quantes empreses a Catalunya exigeixen el català en els processos de selecció o el tenen com a llengua vehicular? I les que no ho fan encara reben subvencions de la Generalitat? I per què serveixen les lleis d’etiquetatge i de retolació, si els mateixos que les van crear no posen sancions per incomplir-les? Escoles i universitats, jutjats, serveis policials o d’atenció a la ciutadania menyspreen la llengua del país amb una impunitat inimaginable en qualsevol país que tingui una llengua pròpia; potser no es pot evitar que hi hagi colons infiltrats en aquests serveis, però caldria evitar donar-los responsabilitats, si més no aquí. La llengua catalana, com l’economia, la cultura, la justícia, etc., necessita un estat darrere per poder sobreviure; l’espanyol, com a Amèrica, mai no hi ha fet ni hi farà res.