Per a qui parlen els polítics?

No tothom sap economia. En saben, poc o molt, els llicenciats en ciències econòmiques o els qui porten la comptabilitat d’una empresa. L’economia és una ciència no exacta i té un vocabulari propi que no tothom entén. Una pintura, un llibre o una obra de teatre poden agradar o no, però un llibre sobre economia requereix coneixements per entendre’l.

En política, el pressupost és una de les bases fonamentals de l’activitat econòmica. Per exemple, el pressupost anual de la Generalitat o el de l’Estat són fonamentals per a l’actuació de l’administració corresponent. Explica el que es pot i el que es vol fer amb els diners que es tenen o que es poden aconseguir a través d’un crèdit.

Els responsables econòmics expliquen els pressupostos a uns partits polítics que tenen economistes entre ells i que entenen el que els diuen. Ara bé, una majoria dels votants que els escolten no entenen del tot el que és un pressupost, un concert econòmic o qualsevol altra de les operacions que formen part de les activitats d’un òrgan de govern.

Aquest és un problema greu, ja que a l’hora de votar es fa tenint en compte el que s’ha entès del programa dels partits, que afecta el programa de moltes conselleries, i no precisament les econòmiques. És un problema difícil de resoldre, ja que el responsable de l’exposició d’un programa econòmic no pot fer de mestre d’economia per a uns deixebles que estan relativament interessats a entendre el que els diuen.

Aquesta diversitat de votants, molts dels quals amb pocs coneixements econòmics, implica que una bona part d’aquests vota sobre programes d’impossible aplicació. Ho hem vist a la cimera de Glasgow sobre el canvi climàtic i ho veiem tot sovint a les Corts espanyoles o al Parlament de Catalunya.

La majoria dels projectes requereixen diners i, si s’apliquen a un objectiu concret, s’han de reduir els recursos d’un altre projecte i, per tant, d’una altra conselleria o ministeri. Un pressupost es fa començant per saber amb quins recursos es compta i després com es reparteixen aquests recursos. Hi ha molta gent que ho voldria fer a l’inrevés: veure el que convé fer, valorar-ho i fer-ho sense tenir en compte si es tenen els diners o no.

La descarbonització, per exemple, no afecta Catalunya perquè no tenim mines de carbó en marxa, però en canvi representa un problema greu per a països com la Xina, els EUA, Alemanya i Polònia. Descarbonitzar algun d’aquests països suposa deixar en atur els minaires i crear uns problemes energètics, industrials i socials que poden ser molt greus. De fet, tots els països del món tenen projectes econòmics importants per al seu desenvolupament, però que no podran realitzar fins que no tinguin els diners. Per obtenir-los és possible que calgui augmentar els impostos, un fet molt desagradable i difícil de pair per part dels votants que no saben prou d’economia.

Es poden posar molts exemples com aquest, que tenen un mateix final: per mantenir una estabilitat econòmica cal ensenyar economia als votants o bé descobrir una mina d’or o de diamants que doni uns ingressos extraordinaris amb els quals no es comptava. Una tercera possibilitat és anar fent el que es proposa, a poc a poc i a mesura que la producció augmenti.

No n’hi ha prou, per tant, de tenir bons polítics i bons economistes als governs. Cal que els votants tinguin coneixements per entendre els programes econòmics que cada partit presenta i que, quan votin, es fixin en els polítics que proposen solucions coherents per resoldre els problemes. No aporto solucions, però suposo que n’hi ha, totals o parcials.