Sense blocs

La tramitació del pressupost de la Generalitat desbloqueja una despesa i inversió pública tan necessàries com significativa va ser la votació. Tot i que els comuns ja havien facilitat l’últim pressupost aprovat –amb Torra de president i Aragonès de vicepresident–, la decisió esdevé transcendent i enceta una nova etapa política no tan marcada pels blocs polítics i en què l’eix nacional no serà l’únic. L’esquerda al bloc d’investidura iniciada per la CUP i ampliada per la part no governamental de Junts no se solidificarà, romandrà al bloc independentista fins que una altra desavinença acabi posant en perill la verticalitat de la paret. Tots tres partits del bloc de la investidura pateixen contradiccions internes més o menys públiques, i segueixen sense trobar una estratègia comuna per a l’independentisme. Governar en coalició implica debatre més internament i assumir les decisions conjuntament, perquè si no s’afavoreix l’erosió del propi bloc.

El president Aragonès aplica una part de la geometria variable amb què Pedro Sánchez ha anat gestionant l’Estat. Caldrà veure fins a on arriba el que ja s’anomena republicomuns, i si el retrobament en el tripartit d’esquerres avança més, amb el suport d’ERC al pressupost estatal. Moviments més polítics que ideològics, perquè el debat de les esmenes no va pivotar sobre les partides que s’afavorien o es reduïen, tot i que el pacte estatal sí que ha estat més detallista.

El trencament dels blocs té rèpliques. Ernest Maragall ja no sembla ben situat per aspirar a l’alcaldia. Colau torna a sortir beneficiada de les decisions dels altres. Ara bé, el comuns ja no podran excusar-se en gairebé res del que no funcioni en habitatge, despesa social, ocupació... governant a l’Estat, a Barcelona i essent socis pressupostaris a Catalunya. El que continuarà invariable és el 52% de votants favorables a la independència. Encara que els partits no hi avancin, ni pactin una estratègia, el gruix es mantindrà, perquè la repressió i l’1-O no s’obliden, més enllà de blocs i partits.