La sacsejada dels pressupostos

En el ple del Parlament de dilluns es van rebutjar les esmenes a la totalitat als pressupostos del conseller Jaume Giró i es van admetre a tràmit gràcies a l’acord de darrera hora del president Pere Aragonès amb Jéssica Albiach d’En Comú Podem. L’acord ha sacsejat la política catalana. Dilluns hi havia una majoria parlamentària independentista del 52% (ERC, JxCat i la CUP), obtinguda en unes eleccions amb el nivell més baix de participació (el 53,1%) des del 1980. L’independentisme havia perdut més de 627.000 vots respecte a les eleccions de 2017, que, tot i celebrar-se sota el marc repressiu de l’article 155, van suposar un màxim de participació (el 79,1%). És clar que els partits d’àmbit espanyol havien perdut molt més, 884.000 vots.

L’acord pressupostari esquerda el bloc independentista en una triple direcció. La CUP decideix presentar una esmena a la totalitat als pressupostos després d’una consulta en què participen 462 militants. Es desmarcava així de la majoria independentista que donava suport al govern i comprometia la seva continuïtat. JxCat dona suport als pressupostos de Giró que també defensen els seus consellers, però critica àcidament l’acord del president Aragonès amb els Comuns i acusa ERC d’obrir una “via àmplia” que és un retorn a “l’autonomisme” i el “preludi d’un nou tripartit”. Potser alguns dirigents de la formació s’estimaven més una entesa amb el PSC com la que mantenen a la Diputació de Barcelona? ERC té el paper més galdós. Tanmateix, si conclou la legislatura amb èxit, té també el millor trumfo. Quid pro quo, ERC fa marxa enrere en la negativa de donar suport al pressupost d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona, alhora que encareix la factura del suport als pressupostos de Pedro Sánchez: quota del 6% per a les llengües cooficials en la nova llei de l’audiovisual, traspàs del servei de Rodalies a la Generalitat, increment de les inversions en infraestructures segons estableix l’Estatut i paralització de la millora de la prefectura de policia de la Via Laietana. La tarda de dimarts, el contrapunt: el Tribunal Suprem (TS) desestima el recurs de la Generalitat i imposa un 25% de classes en castellà a l’escola, càrrega de profunditat contra la immersió lingüística.

Ara caldrà veure si el descosit en la majoria independentista es refà i com afecta a un electorat independentista desconcertat. És molt fàcil dir “president, faci la independència”, és molt més difícil explicar com es fa amb una majoria insuficient, sense suport internacional, amb un estat hostil i de poca qualitat democràtica i un deep state disposat a usar les clavegueres més brutes contra l’independentisme. És un bon camí intentar una nova DUI que aboqui a noves represàlies i a un altre judici per sedició o és una nova dosi d’independentisme màgic que només pot provocar frustració?

En tot cas, no hi haurà ruptura del govern. No interessa ni a ERC ni a JxCat, perquè, malgrat les contradiccions d’ERC o les turbulències internes i la bicefàlia en el lideratge de JxCat, no hi ha, a hores d’ara, una alternativa millor, sobretot quan es detecta cansament i desconcert en l’electorat i es creu que un avançament electoral no garantiria una majoria independentista. No es trencarà el govern perquè el risc d’un tomb electoral pesa més que les desavinences en uns moments en què la ciutadania, desencisada, veu les batalles polítiques com quelcom aliè a les seves necessitats vitals.

I ací és on prenen sentit les preguntes que rarament es formulen en l’esgrima retòrica parlamentària: què guanyen els ciutadans amb uns pressupostos que han esdevingut la poma de la discòrdia? Són els més adients per encarar la recuperació social i econòmica i la postpandèmia? Tot i les limitacions del sistema autonòmic, permeten avançar en l’autogovern i bastir estructures d’estat (sanitat, educació...)? És compatible la necessitat de governar el dia a dia l’autonomia amb continuar avançant en el camí del dret a decidir i la República? La mesa de diàleg, en la qual el govern de la Generalitat ha de perseverar, servirà perquè l’Estat espanyol reconegui el dret a l’autodeterminació i l’amnistia? Seria demagògic respondre tant amb un sí com amb un no, però de la resposta en depèn el futur rumb polític i la consolidació d’un consens social suficient per negociar el dret a decidir i, arribat el cas, obtenir el suport internacional necessari per exercir-lo.