Un nou acord pel català

L’emergència que viu la llengua catalana en el sistema educatiu no és res més que un reflex de la situació al carrer i en la resta d’àmbits. El Suprem dona l’estocada a un model d’immersió lingüística que, des de fa anys, no garanteix el català com a llengua vehicular a les aules tal com obliga la llei. De fa anys, el govern n’ha permès l’incompliment dels projectes lingüístics dels centres, desemparant així els drets d’alumnes i docents a aprendre i usar el català. El focus no pot estar sols sobre la comunitat educativa, perquè és evident que si hem arribat fins aquí és a causa d’un conjunt de factors. Entre ells, els reiterats atacs del sistema judicial i polític de l’Estat a la que és la segona llengua més parlada al seu territori. Un idioma cooficial el qual es va obligar a protegir i fomentar quan va signar la Carta Europea de Llengües Minoritàries.

La immersió ha estat clau per assolir èxits inabastables per a d’altres llengües minoritàries. Com ara que l’entenguin un 94% dels ciutadans d’una Catalunya on conviu amb 200 llengües més. Al contrari d’altres models, el català ha permès integrar i cohesionar noves generacions en unes mateixes aules. Fos quin fos l’origen o nivell econòmic, com a factor d’igualtat d’oportunitats. Un tresor nacional. Són fonaments que haurien de permetre impulsar un consens social tan ampli com el que va possibilitar la llei de fa quaranta anys. Un pacte que possibiliti implantar-ne plans de recuperació i impuls, efectius i adaptats a les noves realitats. Un acord que pressioni per alliberar-la del tacticisme partidista almenys a Catalunya, que també l’escanya.