Sepultura

Quan algú et diu que ha somiat amb tot detall en el teu enterrament t’agafa una barreja de pànic i curiositat. Primer et palpes les extremitats, no fos cas. Després busques què diu la xarxa, com si la xarxa tingués la veritat en majúscules, santa innocència. Les pàgines destinades a la interpretació de somnis afirmen que, contràriament al que pot semblar d’entrada, somiar en el funeral d’una persona estimada no té res a veure amb la mort. Significa que enterres problemes i maldecaps, com en una mena de catarsi o de renaixement oníric. El pobre mort els seguirà tenint, els problemes, però tu, somiador, te n’alliberes. Toca’t els ous. Després de la confessió, miro al meu voltant. L’hereu estudia capitals asiàtiques, el siamès lluita amb la seva anèmia des d’una gàbia al centre veterinari, la tardor aquest any ha passat de llarg, l’escalfament global s’accelera, la bellesa segueix incrustada en alguns rostres, la violència masclista ocupa els telenotícies, els meus estimats Love of Lesbian són a Las Vegas i jo tradueixo una novel·la delirant ambientada a Xangai. Desequilibri. Es veu que el meu sepeli és tal com jo l’havia somiat. Hi ha humor, cançons i poemes. Gent que es nega a parlar amb ningú i algun plor escadusser. Com una boda gitana, però amb una incineració pel mig. I moltes roses blaves, la flor de totes les olors, l’impossible oblit dels romàntics alemanys. Penso: si algú somia en el teu enterrament és o bé perquè et veu molt cardada o perquè pateix per tu. Però ben mirat, somiar que algú la palma no sembla pas tan mal negoci per a qui reposa en les mans de Morfeu.