Bitlles

La vida sempre dona sorpreses, però potser no tantes com... la política catalana. En el joc polític de cada dia, portem anys en què tot sembla anar de dret al precipici i, en un instant, al darrer moment, algú s’inventa una jugada que atura el que semblava inevitable i tot queda a punt i ben adobat per començar a caminar amb pas decidit cap... al següent precipici que és a la cantonada. I és així com, de victòria pírrica en victòria pírrica, anem avançant cap a la derrota final. Escric aquestes ratlles sota l’efecte d’un cel gris que s’aguanta les llàgrimes com pot i aquest pes atmosfèric em deu afectar l’ànim. El pessimisme, a vegades, és purament conjuntural. El problema és que observant la penúltima pirueta de la nostra admirable classe política acabo convençut que els autèntics pessimistes són ells. Són la classe de pessimistes que responen a la definició que en feia Oscar Wilde: un pessimista és aquell que davant de la possibilitat d’haver d’escollir entre dos mals, els tria tots dos. I és així com –posem que parlo del president de la Generalitat aquests darrers dies– totes les energies del polític de torn s’han de concentrar a aconseguir que el que ha estat inevitable es pugui presentar com si fos planificat. Recordo que, enmig d’una campanya electoral, passejant pel meu poble amb en Pasqual Maragall, aquell polític lúcid i singular em va dir a cau d’orella: “La política és un joc de bitlles.” Ell ho sabia per experiència personal. En Boris Johnson, l’actual primer ministre del Regne Unit, que acaba de deixar els empresaris del seu país bocabadats posant-los com a referent els dibuixos animats de Pepa Pig, fa uns anys havia declarat solemnement: “Hi ha les mateixes possibilitats que jo sigui primer ministre que les de trobar l’Elvis viu al planeta Mart, o que jo em reencarni en una oliva.” I aquí el tenim: content i eixerit fent de primer ministre. Les bitlles.