Una sanitat deshumanitzada

Que la sanitat pública fa temps que no rutlla com hauria de fer-ho, ho sabem tots. Però tenir algú ingressat des de fa dies, amb un dolor literalment insofrible, i pendent de cirurgia, va molt més enllà d’això… és simplement inhumà, indecent i vergonyós. Des del primer moment que ma mare va ingressar a l’hospital Josep Trueta de Girona que ens diuen que l’operaran demà... i aquí seguim! Després de molts dies, de molts “demà segur” i, sobretot, de molta frustració i impotència encadenada... ni rastre de l’operació! I així, dia a dia, i més enllà del dolor físic, que òbviament es va agreujant com a conseqüència de la immobilització total que pateix, el dolor mental es fa més intens. És això l’estat del benestar? Fins aquí estem arribant? I jo, mentrestant, miro d’animar-la i evitar que el que va començar sent una simple fractura òssia que s’havia de resoldre en qüestió d’unes hores, acabi sent un problema d’angoixa i depressió que derivi en problemes bastant més importants. I creieu-me quan us dic que ho intento, i molt, però cada dia costa una mica més que tingui ganes, ni tan sols, de parlar. Però, com li puc dir jo a ma mare que segueixi positiva i forta, que no desesperi i que tot anirà bé, quan el seu dolor només va en augment al mateix ritme que les seves esperances s’esvaeixen?