Encallats i a la defensiva

Des del món empresarial, no ens cansem de denunciar que patim una reglamentació excessiva que limita no només la nostra capacitat d’acció, sinó fins i tot la dels nostres càrrecs públics, escollits democràticament amb uns programes electorals que sovint no es poden portar a la pràctica fins a les darreres conseqüències. Els procediments de les administracions públiques són cada vegada més complexos i enrevessats. La tan reclamada simplificació administrativa, la necessitat de desburocratitzar els nostres procediments, és una quimera.

Davant d’aquest immobilisme, veig que la societat en general i els sectors que haurien de ser punta de llança de la nostra economia estan a la defensiva. L’excusa que sovint es dona a qui denuncia aquesta teranyina de reglamentacions és la necessitat d’evitar la corrupció, de tenir els màxims mecanismes de control per evitar la trampa. El Grup de Treball Catalunya 2022 ho defineix molt bé quan reclama fer la transició d’un model garantista a un model finalista, redefinint l’administració per enfocar-la a resultats.

Aquest excés de normatives pot ésser també una reacció defensiva d’una part d’allò que anomenem el sottogoverno, dels càrrecs burocratitzats que temen perdre el seu poder. No podem oblidar que, deixant de banda comptades excepcions, aquest sottogoverno aposta sempre per l’estabilitat i l’statu quo, perquè el que prioritza és mantenir-se en els seus càrrecs i respectar al peu de la lletra els procediments, no els resultats que aconsegueixen. Per això no és estrany que sentin aversió pels canvis, per les actuacions que poden incomodar la cadena funcionarial, malgrat que siguin necessàries i figurin fins i tot en els programes electorals dels partits pels quals han estat escollits. I qui dia passa, any empeny.

Sovint em trobo càrrecs públics d’alt nivell que em confessen les limitacions amb què topen per fer l’acció política per la qual van ser escollits. Em parlen de les rigideses de l’administració, dels controls excessius o del temor reverencial d’alguns estaments funcionarials per avalar segons quines resolucions. Quants alcaldes no han reconegut que avui seria impossible portar a terme les planificacions urbanístiques que, en el passat, van contribuir a redibuixar les nostres ciutats i a donar-los un gran impuls cap al futur. Avui tothom sembla lligat de peus i mans, temorós que el portin davant d’un tribunal per una denúncia malintencionada.

A Catalunya aquesta por és molt viva, perquè estem veient com els tribunals s’utilitzen per escarmentar els càrrecs públics que van impulsar el procés, als quals s’intenta matar civilment. És un missatge que no ha passat inadvertit als qui ara ocupen el poder i que els ha contagiat d’una paràlisi que encalla decisions de tota mena.

Penso que aquesta situació no és la que viuen altres països avançats del món, amb societats i teixits empresarials més dinàmics, i que segurament acabaran passant-nos la mà per la cara. No podem oblidar que competim en un mercat global, on països perfectament homologats des del punt de vista democràtic no tenen les nostres limitacions.

De vegades, l’excés de regulació no és una cuirassa contra la corrupció, sinó una cortina de fum que tapa la realitat i impossibilita sovint aconseguir els objectius. Com més senzilles i diàfanes siguin les reglamentacions, més fàcil és detectar qui se les salta. Tampoc no estaria malament una mica més de confiança en el món empresarial, amb certificats d’autoresponsabilitat com els que es van fer famosos durant l’etapa més dura de la pandèmia. I si algú no compleix, mà dura i sanció exemplar.

El més preocupant és que són precisament les petites i mitjanes empreses, les que formen el gros de l’economia catalana, les que tenen més dificultat d’adaptació i menys recursos per fer front a la teranyina reglamentista. Ens sentim lligats de peus i mans. Ens hem de prendre seriosament la necessitat de simplificar els procediments i començar a eliminar els entrebancs que ara mateix tenim entre els programes polítics, entre les demandes de la societat i de les empreses i les eines disponibles per fer-les realitat. No només està en joc el futur de la nostra economia, sinó la confiança en la mateixa.