De la República a Netflix

Un dels pressupòsits més alliberadors i políticament atractius dels anys del procés va ser que el vell catalanisme es podia abandonar en benefici del nou independentisme. És a dir, ja no calia ser nacionalista perquè d’això de la identitat ja se n’ocuparia la nova República Catalana, que fins i tot es podria permetre el luxe de fer llengua oficial el castellà. Aquesta exquisidesa política permetia donar-se el plaer d’adoptar el discurs del nacionalisme espanyol en què els nacionalistes sempre són els altres. Aquest plantejament, teoritzat en l’època de Josep-Lluís Carod-Rovira, va fer-se hegemònic en un temps rècord i és a la base del posterior creixement electoral d’ERC.

Però el cas és que l’operació de substituir la resistència nacionalista per la legalitat republicana no ha funcionat. Almenys no ho ha fet encara. I ara ens movem dins d’una espessa boira estratègica. La realitat diglòssica pica a la porta de la política catalana i Netflix s’ha convertit en la nova Ítaca, sempre lluny, sempre inabastable. Ni que sigui temporalment, es renuncia a la República a canvi d’una vaga promesa de preservació de la llengua i la identitat. Aquest és el límit de la tolerància de l’Estat i també aquest és el camp de joc del postindependentisme nacionalista.

Sigui com sigui, el nacionalisme implica desenterrar la Puta i la Ramoneta i enviar-les a Madrid amb un cove per buscar peix. Una estratègia que fa anys que va fracassar, però que té l’avantatge de quedar-se al marge de les represàlies de l’Estat. És a dir, amb el nacionalisme et pots quedar a zero, fins i tot indefinidament, però l’independentisme és pressió i presó. Ara bé, nacionalisme sense l’objectiu clar de la rebel·lió final no és el mentrestant, és simple autonomisme.