El perfil baix de l’empresari

Els empresaris ens estan oferint un perfil baix de les seves actuacions. En els darrers dos anys, el protagonisme ha estat per a la Covid-19, per una acció política que mareja, per les pressions del govern central, per les lluites entre independentistes i no independentistes, a les quals hauríem d’afegir les lluites entre els mateixos partits. Afegim-hi una gran quantitat de delictes que no tenen res a veure amb la situació política i econòmica, però que sembla que són superiors a la mitjana d’altres anys. I em refereixo a violacions, assassinats espantosos i altres bestieses que fan posar la pell de gallina. Al marge d’aquests fets esgarrifosos, els telenotícies ens parlen dels problemes dels immigrants, de les eleccions a Xile i Veneçuela i poca cosa més. Els empresaris catalans no tenen cap mena de protagonisme. Suposem que les seves activitats continuen, però ignorem si la producció puja o baixa, si tenen nous projectes d’expansió o, per desgràcia, de venda de l’empresa, etc.

Els problemes que tracta el Parlament són fonamentals per a l’economia catalana. Ningú no ho posarà en dubte. Però tampoc es pot negar que la base de tota economia, en un sistema capitalista com el nostre, són les empreses que produeixen i li donen vida. Resulta difícil fer un resum de l’economia catalana, ja que no sabem quins sectors tiren amunt i els que estan en liquidació o semiliquidació.

Com a aspecte positiu, tenim consciència de l’aparició i el desenvolupament de petites empreses de l’economia digital que semblen indicar que hi ha talent en aquest sector i que es posen en marxa projectes d’un o de diversos equips que tenen idees, sovint, però, mancades de prou capital, que han d’anar a buscar fora del grup inicial. Alguna parla fins i tot d’anar a borsa i cotitzar unes accions procedents d’ampliacions de capital, a les quals es veuen obligades si volen realitzar projectes ambiciosos. Continuem movent-nos en el terreny de les empreses petites i mitjanes que han constituït la base de creixement de la nostra economia, moltes de les quals han acabat en mans d’empreses foranes, que han permès als fundadors embutxacar-se un bon pessic de diners, però que només han servit per incrementar les inversions espanyoles no catalanes o la inversió estrangera.

Tenim institucions que podrien empènyer aquestes empreses endormiscades. També és possible que tot el que estic dient no coincideixi amb una realitat, però aleshores hauríem de demanar a les institucions que representen els empresaris que informessin del que ells veuen perquè hi són més properes. Penso en la Cambra de Comerç i Indústria, el Cercle d’Economia, la Pimec, la Cecot, l’IESE, Esade i entitats de caràcter més local. Sabem que la pandèmia ha perjudicat molt irregularment; que alguns sectors han rebut molt i que s’han vist obligats a una liquidació o quasi liquidació, mentre que d’altres n’han tret profit, de la Covid-19. Recordo les manifestacions d’aquell fabricant de taüts que deia molt segur d’ell mateix que les crisis no l’afectaven i que la feina es mantenia regularment. M’agradaria conèixer amb una certa precisió la marxa de les empreses exportadores i d’aquelles que venen a la resta d’Estat. Catalunya necessita una certa tranquil·litat per créixer. Les batalles polítiques interminables, les pressions del govern central –mani qui mani– fetes discretament però eficaçment, frenen l’economia catalana més que la d’altres comunitats de l’Estat.