Ui, sí, Rufián! Nas, no!

Ja ho han vist, oi, de quina mena és el blindatge que li han fet al català en les negociacions a Madrid? Un blindatge de nassos! I ara, després de la dutxa escocesa de la ministra Calviño, ERC amenaça de no aprovar la llei espanyola de l’audiovisual, i anuncia una gran batalla en el tràmit de les esmenes, i, fins i tot, de tombar els comptes al Senat i, si no, també al final, quan facin el darrer tràmit al Congrés dels Diputats. Prenguin per ses cul, que diuen a les Illes, i prenguin paciència. Per què no? De la mateixa manera que a Ernest Maragall li feien dir un dia que no i l’altre que sí sense que canviés res, a Madrid també podem fer-ho al revés. Ahir sí i demà no. I de totes maneres, mentrestant, s’entretenen i ens entretenen. Perquè de totes maneres no canviarà res. S’ensuma que la qüestió de fons és molt simple. El clau no ha entrat mai per la cabota. Les plataformes a Europa pacten pels idiomes oficials europeus. La resta, com l’autodeterminació, són qüestions internes. Si la Unió Europea no ha reconegut el català, per què ho haurien de fer plataformes privades quan negocien amb la Unió Europea? Ni amb fum de sabatots, diria l’àvia Neus. Rufián dimarts va ser contundent. “Mal negoci, tocar-li els nassos a Esquerra Republicana.” Però no s’ha vist gaire ningú esverat per l’amenaça. La percepció general més aviat és que els tenen ben agafats pel ganyot i que des del nas, com a molt, un pam i pipa. Del PSOE, és clar.