Molta cara i currículum

El vicepresident del Banc Central Europeu, Luis de Guindos, deia l’altre dia durant les jornades econòmiques de s’Agaró que els nous rebrots de coronavirus i l’aparició de noves variants tindran un efecte “més limitat” en l’economia que el 2020 gràcies a la vacuna. L’home es mostrava “relativament optimista” respecte de la sortida de la crisi, però immediatament després hi afegia que “hi ha un nivell elevadíssim d’incertesa”. És a dir, que l’exministre, factòtum de l’economia mundial, no en té ni la més remota idea, del que passarà, però no només no ho pot dir, sinó que ha de fer mans i mànigues perquè sembli que sí i que ens ho empassem. Parlar per no callar. Aquesta pràctica no és pas patrimoni exclusiu del que, entre altres molts alts càrrecs governamentals amb el Partit Popular, havia estat director a Espanya i Portugal de Lehman Brothers fins a la seva fallida, el 2008. N’està ple, de De Guindos. Són personatges amb més barra que formació, amb més cara que currículum, que no és poca cosa, tenint en compte que han passat per les millors escoles i han acumulat tants càrrecs que no caben en aquest article. Tampoc tenen cap vergonya per l’escrutini de les hemeroteques. L’optimisme relatiu i l’elevadíssim nivell d’incertesa que l’economista atribuïa a les seves prediccions m’ha fet pensar en unes altres jornades organitzades per aquest diari en què, en clau de futur, i probablement amb menys glamur, es reflexionava sobre els camins per sortir de l’exclusió social i la situació de pobresa, que la pandèmia ha accentuat. Aquí, el catedràtic de la UdG, Quim Brugué, ens parlava de la cronificació de la pobresa, de la pobresa hereditària, i que ens trobem davant d’un problema estructural, perquè ni hi haurà treball per a tothom ni el fet de treballar garantirà deixar de ser pobre. Per saber on som, decididament, necessitem més Brugués i menys De Guindos.