Primer, una llar estable

Amb la caiguda dels termòmetres arriba la posada en marxa, de manera més o menys diligent segons cada municipi, dels dispositius d’emergència per a les persones sense llar, una mesura que el director d’Arrels Fundació, Ferran Busquets, qualificava ahir en aquest diari de “pedaç que no funciona” perquè, segons raonava, la gent que viu al carrer no ho veu com una solució. I, efectivament, no ho és. Les persones sense llar han de tenir l’oportunitat de deixar el carrer i viure sota cobert tot l’any. I, a més, no sota qualsevol cobert perquè, tal com s’ha tornat a posar de manifest aquesta setmana amb la tràgica mort d’una família amb dos fills que malvivia en una oficina bancària en desús, hi ha sostres que acaben sent vertaderes trampes mortals. Encara que poc desenvolupat a casa nostra, el programa Housing First (primer l’habitatge) dona bons resultats als països americans i europeus, on fa anys que l’apliquen. La iniciativa, que Arrels Fundació coneix bé, parteix de la base que allò que cal proporcionar de manera prioritària als indigents no són ajudes en forma d’aliments, roba, medicaments o refugi d’urgència, sinó l’accés directe a una llar estable. I després ja ve tota la resta. Serà per falta d’habitatges buits! No, no s’avança prou per manca de voluntat política i de recursos públics.