Passaport sense DI

Del març del 2020 ençà he reduït la interacció social i he estat amatent a recuperar només la necessària i quasi imprescindible. No m’ha passat res greu, que jo sàpiga veure. No noto el cervellet més perjudicat del que estava i no constato assecada cap neurona de les que tenia rialleres. Tolero bé el teletreball, les teleconferències, el morrió, la distància, el gel, la ventilació i les vacunacions. Això sí, a qui es deixa i em convé l’abraço i el petonejo, si ens ve de gust a tots dos. També miro, si l’agenda ho permet, d’acumular la interacció social, quan n’haig de fer. Per casualitat, divendres va ser un d’aquests dies. A primera hora del matí vaig portar la meva filla petita a l’institut, vaig anar a caminar pel bosc i després vaig marxar a Barcelona, en un dia programat de trobades i gestions. Als quatre establiments de restauració on vaig entrar es comportaven com si fessin un assaig general. Et cridaven l’atenció molt correctament, els acostaves la pantalla del mòbil, et demanaven que ampliessis el codi QR, la majoria de vegades et demanaven l’aparell perquè no se’n sortien, i finalment escanejaven el codi i et facilitaven l’accés. Ni una sola vegada em van demanar el DI. Enlloc. A cap dels quatre. Podia haver usat el passaport de qui fos. No sé si era cosa del primer dia. No es demanarà el DI? Em fa feliç viure en una societat tan responsable, però temo que sense DI la picaresca serà monumental i el passaport, inútil.