La cooperació no és cap luxe

La cooperació catalana torna a ser l’ase dels cops. Ho ha denunciat La Fede.Cat (Federació d’Organitzacions per a la Justícia Global) amb el suport d’altres coordinadores. Després de temps complicats en què, castigades per la crisi del 2008, les entitats de solidaritat i cooperació les van passar molt magres, ara la irrupció de la covid ha estat un pretext donat pel govern per trencar el full de ruta que era assolir el 0,7 per a cooperació internacional el 2030. Les xifres canten: Acció Exterior ha incrementat el pressupost en 20 milions d’euros però l’ajuda oficial al desenvolupament només creix en 7,5 milions, o sigui, que es dedica un 0,2% a cooperació, la qual cosa queda molt lluny dels objectius que marca el pla director en aquesta matèria. El govern ha fet acte de contrició assegurant que s’ha hagut de fer equilibris entre departaments, però si repassem la seqüència històrica ens trobarem amb repetits incompliments i comprovarem que aquest és un dels pocs sectors que no s’ha recuperat de les retallades. Cal parlar clar. La Generalitat ha afirmat que el seu pla recull el compromís amb la cooperació al desenvolupament perquè és una peça clau de la seva política d’acció exterior. Però més enllà de les bones paraules s’hauria d’entendre que si vol projectar Catalunya al món amb energia i solidesa, la cooperació no és un luxe, sinó un actor fonamental que a més de dinamitzar les comunitats promou el coneixement mutu i alhora fa de pont dels nous catalans amb el seu país d’origen. Un motor imprescindible per poder avançar.