La tia Fanny

No sé quant de temps més podré sostenir el pare amb els meus records i quan començaré a confondre’ls amb els que en té la mare, amb els que en guarden els germans, amb els que de tant en tant em porten la gent que l’havien conegut. Potser acabaré fent com Xènia Dyakonova amb la tia Fanny, que no va arribar a conèixer, però la va ficar dins un poema perquè era la preferida de l’avi, que sempre es lamentava: “Ai, quan jo no hi sigui, qui es recordarà de la tia Fanny?” Doncs aquí la tens, fixada dins un vers on continuarà oferint-te pels segles dels segles una capsa vermella de caramels. Hauré de ficar també algun dia el pare dins una capsa d’olor molt dolça perquè en retingui el to de la veu, l’os dels canells tan prims, el senyal del fòrceps al front, però no encara, que se’m fa tan present en les converses de casa, en la bufanda que em poso a l’hivern, en els rellotges passats de moda que em regalava no sé per què i que retrobo quan obro algun calaix. Giro una cantonada, i encara el veig a l’altra vorera, amb el pas ràpid. El crido però em mira amb desconcert i he de travessar perquè no em reconeix i, si no, seguiria caminant. L’hauria de guardar dins un poema, si en sabés, com la tia Fanny, com es fa amb els objectes que han caigut en desús: els mapes de paper, les màquines d’escriure, els rellotges passats de moda. Intentar-ho a la manera de Gabriel Ferrater, perquè no es perdi ni una escata de sol que li tremolava a l’ungla: “Alguna cosa ha entrat / dins algun vers que sé / que podré escriure, i no / sé quan, ni com, ni què / s’avindrà a dir. Si puc / te’l duré cap a tu.”