No són morts, són assassinats

No tenien papers i eren pobres o eren pobres i no tenien papers, tot i que la parella vivia a Catalunya des del 2013 i els nens hi van néixer. Ser pobre fins a l’extrem d’haver-se de refugiar de la intempèrie en edificis d’habitabilitat nul·la, es veu que no atorga la condició de desemparament i en aquest cas els serveis socials van constatar que els pares tenien cura dels fills, de manera que es va activar el Servei d’Intervenció de Famílies amb Menors i se’ls va proporcionar ajudes concretes d’emergència –roba, menjar, productes higiènics, medicaments–, atès que la seva irregularitat impedia un acompanyament integral per sortir del pou. El final ja el coneixen: l’últim dia de novembre van morir cremats dins d’una antiga oficina bancària de la plaça Tetuan. Aquestes morts són assassinats –assassinats evitables– per més que mai no arribaran a un jutjat. Diguem-ho clar per respecte a la seva memòria –i a la de tants altres perduts a les grans ciutats–, per no caure en el parany d’acceptar-ho com si es tractés d’un fatal accident i per reclamar a les administracions –a totes i totes a l’una– un pla d’acció contundent i inajornable per resoldre el problema de l’habitatge: el parc públic a Catalunya és de l’1% contra el 15% de la mitjana europea. Ningú pot al·legar desconeixement; fa temps que Mossos, Bombers i serveis socials alerten sobre un perill que es va cobrant vides. Actualment i només a Barcelona, que actua com a focus d’atracció, cap a 1.000 persones –detectades– malviuen en assentaments i locals ocupats. Sí que estan desemparades i sí que el crim tornarà a passar.