L'engany de les aparences

Hi ha personatges lloats immerescudament, la deïficació i grandiloqüència dels quals enlluerna, i d'altres de blasmats per algun signe exterior, aliè a la seva idiosincràsia. Cada cop costa més de caure en l'error del primer supòsit –hom n'està fart de la proliferació de déus d'estar per casa–, en canvi les aparences indueixen a la qualificació injusta dels altres. És el cas de l'exhibició multicolor d'americanes del famós economista, professor de la Universitat de Columbia, doctor en Economia per la Universitat de Harward, consultor del Banc Mundial i de l'FMI i assessor del World Economic Forum, de Davos. No continuo: els títols i reconeixements internacionals emplenarien l'espai de la crònica. Es tracta del català universal nascut a Cabrera de Mar (Maresme) Xavier Sala Martín.

Si fins els vint anys vaig vestir-me de manera extremada, cridant l'atenció apurant la moda i em considero una persona equilibrada, per què una exhibició d'americanes de colorits llampants em va fer pensar que una persona vestida així no podia ser seriosa? No vaig ser l'únic: hi ha hagut crítiques ridiculitzant la desfilada colorista de l'economista.

Fa temps que vaig corregir l'error. He seguit algunes de les seves intervencions en fòrums internacionals parlant de la crisi, i conferències, articles, tertúlies i entrevistes a TV3, Catalunya Ràdio i RAC 1. No és un orador brillant, tot i que hom no s'ha d'esforçar per entendre el que diu i el que vol dir. De l'argot de la macroeconomia actual, que molts economistes usen més per presumir d'erudició que per necessitat de facilitar la comprensió de l'auditori, Xavier Sala n'utilitza ben poc. Amb llenguatge pla, corrent i entenedor, explica i diserta dels temes més difícils. A la Universitat de Columbia, endevino en la seva docència la simplicitat de les lliçons i la claredat de les idees i exemples.

Va i ve de Nova York amb la mateixa facilitat que qualsevol demana un tallat. Té temps de treballar per Catalunya, de la qual resta enamorat. Ha fet un bon paper en la junta del Barça i els últims temps ha posat cullerada en els brots d'independentisme, del qual és un lluitador decidit. En una campanya pro independència va manifestar: “Quan els nostres empresaris vegin que els seus beneficis serien molt superiors si Catalunya fos independent, quan els nostres treballadors vegin que els seus salaris serien dels més alts d'Europa si fóssim independents, quan els nostres consumidors vegin que el seu poder adquisitiu podria haver estat un 70% més gran que l'actual, si el nostre país no hagués estat integrat a Espanya, aleshores potser deixaran de veure amb nostàlgia els beneficis de ser espanyols”. No hi ha dubte que se li entén tot! Dit per un polític quedaria bé i prou, però dit per un economista reputat fa pensar serenament. Moltes de les seves prediccions s'han complert. Llàstima que en aquest cas sols va dir “potser”.