El voraviu
Miracles, a Lourdes
La penitència al Barça va per llarg bo i que el resultat a Munic ho fos, un miracle
El barcelonisme es debat entre un miracle a Munic que porti el primer equip masculí a octaus de la Champions o un miracle a l’Europa League un cop Lewandowski i Cia. ens hagin estufat menys que les darreres vegades, si pot ser. Tots dos miracles fan mala pinta. El miracle que necessita aquest Barça no s’oficia ni a Lourdes ni a Fàtima i tampoc serà demà a Munic. Es purgarà temps, perquè els pecats són molts i grossos. No s’arregla amb una purga d’aire com el radiador d’una calefacció o uns injectors de gasoil. El Barça ha pecat molt de supèrbia i n’ha pecat des de molt abans de Bartomeu, per molt que els molesti sentir-ho a alguns dels pecadors més tunejats, com el professor Sala i Martín. El Barça no paga els errors d’un president ni d’una junta directiva. Paga els errors d’una generació de directius integrats en diferents juntes i presidències que venien a renovar i s’han passat de frenada. S’han cregut que en sabien tant de futbol com els jugadors llegendaris que han tingut al camp i a la banqueta d’entrenament. S’han pensat que podien portar el club com un xeic àrab o com l’Esperit Sant del Bernabéu quan no tenien ni el caler dels uns ni eren amics de Déu Nostre Senyor com l’altre. El Barça ha pecat de supèrbia. No ha sabut administrar la gran generació que ha tingut al camp, s’ha inflat i ha copiat models que no tocaven. Ara la penitència serà llarga. Molt llarga. Bo i que el resultat de demà, a Munic, resultés un miracle.
