Llengua catalana i escola

El debat sobre l’ús de la llengua catalana i el seu retrocés en els darrers anys ha reaparegut en aquestes setmanes encenent de sobte totes les alarmes. Una certa desídia continuada per part dels poders públics que, en lloc de romandre vigilants a les dades i als símptomes –per altra banda evidents– del descens social de la llengua catalana, han fet com si no passés res, ens han conduït a una situació molt preocupant. La realitat d’avui, on les xarxes socials i els mitjans de comunicació audiovisual són omnipresents en llengua castellana, configura un marc molt diferent al dels anys vuitanta, quan s’implantà a les escoles el model d’immersió, mitjançant el qual les noves generacions aprenien el català com la llengua de prestigi i d’ús social preferent. A poc a poc aquesta situació va anar variant sense que les administracions catalanes reaccionessin a un continuat però inexorable descens de l’ús de la llengua a nivell social i també als centres educatius.

I en això l’administració hi ha tingut una gran responsabilitat. A l’amenaça exterior, que sempre és present en els continuats intents per part de l’administració espanyola de dinamitar el model d’immersió, s’hi ha sumat, per inèrcia o desídia, un abandonament de l’ús i del prestigi de la llengua catalana en tots els àmbits i també en l’escolar. No es pot dir que les autoritats educatives del país desconeguessin el que estava succeint, però actuar en defensa del català era percebut, sovint, com un camp de mines que era millor evitar per por que la reacció que es produís dels sectors espanyolistes malbaratés l’equilibri assolit. Però no hi ha pitjor defensa que no actuar davant d’una amenaça ben real i continuada. Hi ha una responsabilitat clara, doncs, d’una administració poruga malgrat les darreres majories independentistes en el Parlament de Catalunya.

Però no tot és atribuïble a l’administració. En molts centres educatius els seus equips directius i el conjunt dels equips docents han anat desvirtuant progressivament el model d’immersió, ben sovint canviant al castellà per la pressió d’uns entorns on aquesta llengua és la predominat i, per tant, resulta més fàcil comunicar-se en castellà davant l’alumnat nouvingut i on, freqüentment, per evitar conflictes amb determinades famílies o amb alumnes de més edat, allò més còmode ha estat utilitzar el castellà. I també cal mencionar que per a molts docents a Catalunya canviar de llengua, amb l’esforç que això comporta, no és passar del català al castellà, sinó a l’inrevés.

Cal enfortir els projectes lingüístics dels centres fent complir la preeminència de la llengua catalana a l’interior de l’aula però també fora d’aquesta, en tots i cadascun dels entorns escolars i extraescolars. Cada equip directiu hi té la màxima responsabilitat, en això, i cada docent a la seva aula també, a l’igual que cada tutor en la funció d’acompanyament i guiatge dels seus alumnes tutelats. La llengua catalana serà prestigiada a l’escola en la mesura que tots els docents se la facin seva, no per simple normativa, sinó com a factor de prestigi i orgull personal i col·lectiu.

Si l’administració, els centres educatius i els docents hi tenen responsabilitat en l’actual situació del català a l’escola, no és menys cert que les famílies també hi tenen la seva part al no saber exigir, amb tota la determinació, que la llengua d’aprenentatge dels seus fills a l’escola sigui la pròpia del país. I aquí sindicats, partits, associacions de la societat civil, etc. han de ser els primer aliats en aquesta reivindicació. Tanmateix, no oblidem que una llengua no es salvaguarda amb mesures administratives, o per l’acció de les escoles, sinó que només ho pot fer si tots i cadascun dels seus parlants la practica en tota circumstància i en cadascun dels espais personals, familiars, laborals, d’oci, etc. i sense abandonar-la davant el primer interlocutor que sembla que no la parla o que no l’entendrà. Prestigiar la llengua és usar-la amb tothom, arreu i amb plena normalitat. I és justament aquesta actitud l’única que ens la podrà preservar i llegar a les properes generacions.