De qui és el veritable mèrit?

A l’Andrea li costava memoritzar i expressar-se en públic. Va repetir tercer d’ESO i es va ensorrar, ho hauria deixat tot, a qui li importaria? En aquell institut ningú no l’animava i va acabar l’obligatòria amb un cinc pelat i amb atacs de pànic. Setze anys, a casa no sobraven els diners, feines esporàdiques com a comercial o dependenta, no era la vida que volia, la mare li deia: “Acabaràs netejant oficines com jo?” Experiències que fan pensar, madurar i buscar noves oportunitats. Batxillerat en un altre centre on van valorar les seves capacitats i li van posar les coses fàcils tot i que cada dia es perdia una hora de classe perquè de 3 de la tarda a 11 de la nit feia torn en una fàbrica. Se’n va sortir i s’ha pogut matricular de filologia hispànica a la UB. La Mònica recorda el seu pas per la universitat, treballava els caps de setmana i els estius mentre la majoria dels companys realitzaven pràctiques a les empreses de coneguts del seu entorn familiar. Els seus pares eren obrers ben convençuts de la importància d’una bona formació, i el seu estímul, l’alt nivell acadèmic i les corresponents beques li van permetre doctorar-se al prestigiós Massachusetts Institute of Technology. Un clar exponent de la cultura de la meritocràcia que al·lega que el talent i l’esforç sempre s’obren pas per damunt les classes socials? Ella ho desmenteix: “Hi ha hagut molts moments en la meva trajectòria que tot se n’hauria pogut anar en orris. Malgrat l’accés generalitzat a l’educació pública, la mobilitat social continua sent molt limitada.” Demà estudiarem on recau el veritable mèrit.