I encara parlaran de drets humans!

Dones i criatures d’Etiòpia busquen aixopluc, aliments i medicines en un centre mèdic improvisat; caravanes de famílies de l’Amèrica Central recorren les carreteres de Mèxic en direcció al nord que no els vol; dues nenes, l’una de l’Afganistan, amb mirada espantada, té gana, l’altra de Papua, llegeix un llibre asseguda davant d’una cabana fràgil; una llarga cua de congolesos carregats amb fardells intenten entrar a Uganda; camps d’acollida/detenció a les illes de l’Egeu; milers d’ofegats al mar i milions d’euros cap a Turquia, Líbia i el Marroc per aturar el camí dels qui fugen d’horrors inimaginables. Avui, 10 de desembre, Dia Internacional dels Drets Humans, veiem imatges que es repeteixen any rere any –o similars– i que apel·len al més elemental dret humà: intentar preservar la vida o almenys la subsistència, que no tothom pot ser tan ambiciós. De què? De l’empobriment en un món de desigualtats creixents, dels efectes destructius del canvi climàtic i de duríssims conflictes armats: armats per disputes locals atiades, en la seva immensa majoria, per interessos globals depredadors de recursos i indiferents al sofriment de les poblacions. Avui, dia 10, no podem celebrar la cursa accelerada cap a la deshumanització protagonitzada pels que, protegits per l’opacitat, concentren veritables quotes de poder, ni tampoc la gasiveria dels governs davant les demandes d’ACNUR per atendre les necessitats de persones desplaçades en 136 països com les que hem conegut al començament de l’article. I encara parlaran de drets humans!