Opcions

El maleït virus està generant temptacions apocalíptiques que no fan ni fred ni calor al meu amic, el que sempre diu que està fatal. Pel nostre fatalista, qualsevol canvi només serveix per empitjorar i l’única cosa que el consola davant d’una mala notícia és la idea que tot plegat són quatre dies i que ja falta menys. En fi, ningú no el guanya en la seva negativitat existencial. No és pas un mal punt de partida: pensar que tot és susceptible d’empitjorar: obliga a mirar de fer les coses bé. La gent es divideix entre els que creuen que l’èxit és guanyar-ho tot i els que pensen que és un miracle no perdre-ho tot. Tot això m’ha fet pensar en el fascinant tema de les opcions entre el dolent i el pitjor i m’ha recordat una frase amb la qual –si Déu vol– acabarem aquesta columna. Al segle XIX, el llarg regnat de la reina Victòria d’Anglaterra va ser presidit per la rivalitat entre dos polítics: Disraeli i Gladstone. El preferit de la reina era clarament el conservador Disraeli, un home enginyós, encantador i favorable a no tocar gaire res, que va tenir, a més, el detall de conferir-li el títol d’emperadriu de l’Índia. Gladstone, per contra, era profundament religiós, poc simpàtic i amb vel·leïtats un pèl massa democràtiques pel gust de la sobirana. L’un i l’altre es van alternar com a primer ministre del govern de sa Majestat durant dues dècades. Si els haguéssim de valorar per l’obra de govern, el llegat més meritori i progressista seria el de Gladstone, però la rivalitat entre els dos homes va quedar marcada per una frase de Disraeli, el simpàtic, que el va consagrar com un mestre a l’hora de plantejar la gran qüestió d’haver de triar entre dues opcions. Si calia triar entre el destí individual o el bon govern del país, Disraeli ho va deixar clar: “Si Gladstone caigués al Tàmesi estaríem davant d’un accident tràgic, però si algú el repesqués viu, això seria una autèntica calamitat per al país.”