Prou de somicar, decisions

Els pares i mestres de Canet de Mar es quedaran sols, tot i la simpatia popular, tot i les declaracions del govern i dels partits. Ningú no els ajudarà a combatre una sentència del TSJC que, a partir del curs vinent, s’anirà generalitzant a mesura que, família a família, l’ofensiva castellanista vagi eliminant la fragilíssima immersió lingüística en català.

Els partits independentistes estan lluny d’una estratègia de mobilització al carrer i les entitats de la societat civil han perdut gran part de la musculatura social que les caracteritzava. Ras i curt, la justícia espanyola anirà modulant, a voluntat, els terminis del retorn a una escola descatalanitzada que garanteixi que àmplies capes de la futura societat catalana continuaran essent castellanòfonament monolingües.

Davant d’aquesta evidència calen propostes. Una podria ser retornar a la confrontació al carrer, en aquest cas no per avançar cap a la República, sinó a la defensiva per preservar drets –precaris– derivats de l’autonomia.

Una altra possibilitat, estrictament institucional, seria plantejar –com proposa Germà Bel– un sistema dual, on les famílies puguin adherir-se a un projecte o bé en català o bé en castellà. Així és a Euskadi i també al País Valencià.

Sigui com sigui, la immersió ja estava molt tocada abans d’aquesta sentència. És per això que cal triar entre l’opció d’una mobilització massiva en demanda d’una immersió real i eficaç –i desobediència institucional, com va fer Clara Ponsatí– o bé un canvi de sistema educatiu que tingui la capacitat d’anar a totes, com ho és el de les dues línies.

Potser encara hi ha d’altres possibilitats, els experts ho deuen saber. El cas és que no podem deixar que, una vegada més, la classe política d’aquest país decideixi a què renuncia per tal de mantenir-se en el poder.