Ens està bé per pàmfils!

Som uns pàmfils. Sempre ho hem sigut. Escric pàmfils per no enfilar-me a la parra dels renecs i dels insults, que és el que mereixem i el que ve de gust en dies com els que vivim amb la llengua a Canet, amb la llengua al TSJC, amb la llengua en la negociació dels pressupostos i amb la llengua en les quotes de la llei de l’audiovisual. Un poema en paper d’estrassa. Un conte d’Edgar Allan Poe. La qualitat de pàmfil és la de càndid, babau, apàtic i lent a obrar, si ens atenim a les entrades del diccionari. Pàmfil és una bonica paraula sobre la qual l’àvia Neus ens posava contínuament sobre avís: “No sigueu pàmfils, no siguis pàmfil”, ens va encervellar una vegada i una altra. Però no hem fet cas. No ho hem après. Ho som, i molt. Per això ara ens hem de sentir que som segregacionistes i assetjadors per odi. Segregacionistes i assetjadors per odi! Per això ara ens hem de sentir que un nen de cinc anys de Canet és la Rosa Parks de la llengua castellana oprimida a Catalunya. Què m’expliquen si un imbècil descerebrat ha fet una piulada dient que s’ha d’aïllar el nen de Canet i apedregar casa seva! Tanta poli i no poden identificar-lo? Trigarem gaire més a adonar-nos que tant govern efectiu és d’una ineficiència manifesta amb les coses de menjar? Trigarem gaire més a adonar-nos de tanta negociació de no sabem gaire què i que ens les foten per davant i per darrere? No toca deixar de ser tan pàmfils?