Més pressió migratòria a Europa

La mort d’una trentena d’immigrants a finals de novembre mentre intentaven travessar clandestinament el canal de la Mànega ens recorda que el drama no és exclusiu de la Mediterrània i torna a posar els governs europeus davant el mirall de la seva ineficàcia. La tensió política entre Londres i París n’és un exemple contundent, amb Boris Johnson i Emmanuel Macron enfrontats per la ridícula polèmica generada al voltant d’una carta penjada a les xarxes. Una carta en la qual el primer ministre britànic proposava al seu homòleg francès un acord bilateral per establir un mecanisme automàtic de retorn dels sensepapers a banda i banda del canal. Les xifres són eloqüents: aquest any almenys vint-i-sis mil persones en situació irregular han intentat arribar a les costes britàniques, el triple del mateix període de l’any passat.

La situació va precipitar la convocatòria de la cimera de Calais, de la qual va ser exclosa la delegació britànica com a càstig per als mètodes propagandístics emprats per Johnson. Un altre exemple de l’arrogància amb què els líders europeus aborden una qüestió que hauria d’estar per sobre dels personalismes infantils. En qualsevol cas, els esdeveniments demostren que, lluny d’entrar en vies de solució, continua la manca de resposta adequada mentre el fenomen dels desplaçats tan sols s’ha redimensionat, fins a formar un terrible triangle entre la Mediterrània, el mateix canal de la Mànega i la frontera amb Bielorússia, on truquen a la porta noves onades de refugiats. De moment, la posició de Macron, a punt d’assumir la presidència de torn de la Unió Europea, tampoc no convida precisament a l’esperança: només ha estat capaç de prometre més presència policial en els controls fronterers. L’arribada d’Olaf Scholz a la cancelleria alemanya en substitució de Merkel és una incògnita afegida. Caldrà veure si, igual que la seva predecessora, és capaç de liderar les iniciatives destinades a acollir en comptes de rebutjar.