A la tres
Que marxin
La sort és que el futur no els vaticina una supervivència gaire galdosa. Almenys a priori. Però és que s’ho han buscat. Des que van aparèixer amb un cap de cartell nu a la propaganda electoral per cridar l’atenció, Ciutadans ha demostrat de quina pasta està feta. Ahir un regidor de Sant Andreu de la Barca va admetre que al centre escolar de la població els professors no adoctrinaven els alumnes. Que tot plegat va ser un “malentès”. Un pretès malentès que Albert Rivera va aprofitar electoralment fins a l’extenuació, vorejant els límits del mal gust amb l’exhibició de la imatge dels professors protagonistes de l’ara confusió.
Ciutadans, ja des dels seus inicis, ha fet això. Dir mitges veritats, jugar amb els fets, confondre i fer soroll. Si darrere de tot això hi havia alguna cosa o no, ja és una altra cosa. Ha viscut a cop de demagògia, de titulars i de fer bullir l’olla. Encara que sigui mentida. Perquè això no és atribuïble només a Rivera. Inés Arrimadas fa exactament el mateix. Dissabte qualificava d’“apartheid lingüístic” l’escola catalana. I sap que això no és cert. El partit taronja sempre ha utilitzat el català com a arma llancívola i s’ha permès el luxe de donar lliçons. No ha entès mai el país on va néixer, i aquest cap de setmana el seu líder a Catalunya, Carlos Carrizosa, assegurava que el castellà ha de ser la llengua vehicular a casa nostra i tornava a fer el ridícul defensant que la immersió lingüística “erradicarà” el castellà. Algú que vol ser president de la Generalitat pot ser tan inconscient de dir una bajanada com aquesta?
Ciutadans no es desmarca tant del discurs del PP, però almenys aquests mai han enganyat i han anat amb la fòbia a Catalunya a davant. Atacar sistemàticament el català i pretendre eliminar-lo és justament el que va fer el franquisme i no se’n va sortir. Perquè la riquesa lingüística és justament la riquesa d’un poble. Però gairebé cinc dècades després de la mort del dictador, els seus hereus són més dels que ens pensàvem. I alguns tenen càrrecs de pes.