A les males persones

En privat, quan ningú més ens sentia –i sobretot no els sentien els seus–, he tingut davant regidors catalans del PP i de Ciutadans defensant sense matisos l’actual model d’immersió lingüística o admetent que la decisió d’engarjolar els líders polítics era una autèntica barbaritat. He conegut persones properes a aquestes formacions que els movia, gairebé de forma exclusiva, la vocació de servei a una comunitat i la voluntat de fer la vida més fàcil als seus veïns. De la mateixa manera que no es pot exercir de mestre, d’enginyer, o de la gran majoria de professions sense disposar d’un títol que testifiqui els coneixements en la matèria, dedicar-se a la política hauria d’estar totalment prohibit si abans no s’acredita, amb tots els ets i uts, ser bona persona. Algú que menteix de forma barroera, que manipula la realitat per esgarrapar quatre vots –com si en són quatre mil o quatre milions–, no pot ser amo d’una ètica irreprotxable i, per tant, s’haurien de trobar fórmules per barrar-li el pas a la representació pública. Algú que, sense que se li trasbalsi la consciència, pot tergiversar uns fets fins a provocar el trencament de la pau social, només mereix ser apartat de per vida de la primera línia política. I de la segona, i de la tercera... i així fins a l’infinit.

I al PP i Cs arrebossen càrrecs que no tenen cap límit moral a l’hora de manipular la realitat catalana. De la seva boca en surten paraules com “feixisme” i “nazisme”, i comparacions que només provoquen arcades, per referir-se als defensors d’un model lingüístic que ve precedit d’un consens polític i social que poques qüestions han aconseguit. Qui fa aquests paral·lelismes no pot ser bona persona ni conèixer el significat de la paraula escrúpol. Qui sent un plaer malaltís enfrontant la gent i manipulant les persones més miserables, ha de sentir en algun moment com li subministren la seva pròpia medecina. I potser ja va sent hora que aquells que parlen en privat alcin la veu i comencin a desemmascarar les males persones.