Recordant Xavi Collboni

Entre tres i quatre de la tarda del dijous 2 de desembre passat l’espectacle que es veia pels carrers de Camprodon era, realment, corprenedor. De totes les cases sortia gent que s’adreçava cap a l’església de Santa Maria, que va resultar insuficient per encabir tothom. Moltes persones van seguir la cerimònia des de la plaça. Tothom volia ser present a les exèquies d’en Xavi Collboni i Sala, mort d’accident de muntanya, tot i ser el president del Club Excursionista local i tenir una experiència ben contrastada, el 29 de desembre, a l’edat de 48 anys, a causa d’una allau que el va colgar quasi del tot. Va ser rescatat encara amb vida, al cap d’unes hores que van ser massa llargues, però deixà d’existir a l’hospital Vall d’Hebron. Els diaris es van fer prou ressò de la notícia. Amb en Xavi érem amics per la doble coincidència de compartir diades a Beget –la seva mare, Miquela, n’era filla i la meva esposa, també– i d’agradar-nos, a tots dos, la història. Havíem conversat moltes vegades sobre el passat de la localitat. En Xavi buscava i guardava tots els vestigis materials que podia referits a aquell poble únic de l’Alta Garrotxa. Alguna vegada m’havia demanat l’opinió sobre alguna peça que li oferien. Tenia el seu petit museu, que guardava amb tota la il·lusió. Entre altres objectes posseïa el llibre de la Germandat Unión Bagetense, que havia fundat el rector Sebastià Roure i Plans el 1903 i havíem quedat que me’l deixaria repassar a consciència algun dia per saber-ne els noms dels socis i dirigents, entre els quals es comptaven, evidentment, el meu sogre Martí i el seu avi, el conegut violinista sense solfa més famós de la comarca, en Peret Sala, conegut per en Blanc de Beget. El record del seu avantpassat també va ser present a la missa funeral quan, al final, es va escoltar un violí que interpretava, entre altres peces, una de les sardanes antigues (referides a les topades de carlins i liberals) que en Peret tocava d’oïda. També la celebració eucarística comptà amb els emotius parlaments dels sacerdots, familiars i amics. Va quedar clar que en Xavi era una persona de bé, compromesa, que no tenia un no per a ningú, que gaudia restaurant monuments –últimament havia ajudat a consolidar el pont del Bulacell– i que participava en la majoria d’entitats culturals, benèfiques i socials de la contrada. Un personatge, en resum, el nom del qual restarà inesborrable per molt de temps.