Alimentar-se del passat

A pocs dies de començar el Nadal tocaria parlar d’aquestes festes. De com es reinventen les tradicions per no perdre atractiu en un món on la il·lusió només es compra, de com es multipliquen les falses campanyes publicitàries de solidaritat disfressades d’una generositat que embafa i de com en qüestió de setmanes han aparegut damunt la taula debats absurds basats a buscar els tres peus al gat i a generar discussions prefabricades i estèrils amb l’única intenció d’omplir minuts als mitjans de comunicació, en especial a la televisió. Parlo, entre d’altres, de la proposta d’eliminar la pista poliesportiva als patis de les escoles o la d’evitar picar amb un pal el tió i fer que cagui només cantant-li cançons. Caure en el comentari irònic és el camí més fàcil, igual que qualificar les idees d’absurdes o ridícules i donar el tema per tancat. Però el cert és que darrere de la redefinició de les pistes poliesportives als col·legis hi ha tota una Generalitat i que a més d’una llar d’infants s’ha amagat el bastó amb què es colpejava un tronc de fusta per no fomentar la violència latent en infants de menys de tres anys.

EL PROBLEMA ARRIBA quan ens entestem a creure que només canviant els escenaris canviarem les actituds. Deixant de pintar quatre ratlles als patis, aquests es transformaran per art de màgia en espais més inclusius i igualitaris, tothom hi trobarà el seu lloc i de mica en mica el futbol quedarà relegat a un joc minoritari? No ho veig clar. Primer perquè l’objectiu inicial d’habilitar espais esportius a les escoles era, precisament, per a la pràctica de l’esport. Això també canviarà? Quines seran les alternatives? En funció de quins criteris es triaran? Es buscaran els consensos dels alumnes o s’esperarà que s’adaptin a les noves normes? Segon, l’esperit competitiu i d’esport majoritari del futbol continuarà prodigant-se més enllà dels centres. Clubs, competicions, mitjans de comunicació, plataformes... totes estan al seu servei, perquè, més que espectacle, el futbol és un negoci. I tercer, i més important. Per què entestar-se a canviar el terreny de joc quan el que cal canviar és la mentalitat? Què és més inclusiu? La Pilota d’Or de l’Alèxia Putellas i el seu exemple de com s’esborren les línies de gènere en un esport pensat majoritàriament per a homes o eliminant espais de lleure a les escoles? Els estereotips són els enemics a batre i la lluita on ens hauríem de trobar tots.

EL CAS DEL MALTRACTAMENT als tions és una altra variant d’enfocar malament el problema. Si és que existeix un problema o el que es vol és continuar pentinant el gat. Creure que es fomenten actituds violentes entre la mainada que colpeja un tronc d’arbre és passar-se de frenada. Traslladem als nostres fills les nostres preocupacions d’adults en comptes de minimitzar-ne les accions. O sigui. Volem que visquin la màgia del Nadal –una màgia inventada, que no existeix– però que es regeix segons les mateixes regles de la realitat. Va, home, va! Picar un tronc de fusta no és la pràctica de cap futur assassí, sinó un joc de criatures sense cap malícia que ara també ha de passar pel sedàs del políticament correcte. Humanitzar una cosa no la fa humana i si volem que els nostres fills i filles no estiguin exposats a la violència potser caldria vigilar més quin contingut veuen a les xarxes socials o a la televisió. O al carrer.

AIXÒ EM FA PENSAR en una campanya de les pel·lícules de Disney que vaig descobrir no fa gaire. En aquells films més clàssics, com ara Blancaneu i els set nans o La Bella Dorment, abans de l’inici surt un missatge a la pantalla on s’explica que alguns dels personatges i situacions que s’hi veuran no es corresponen amb els valors actuals i que formen part d’una altra època. La iniciativa sorgeix poc després que els genis d’HBO retiressin del seu catàleg de pel·lícules Allò que el vent s’endugué per considerar-la racista i per contenir “prejudicis ètnics i racials”. No anem bé si el que volem és adaptar a la nostra manera de veure el món els fets històrics que ens han precedit. I pitjor si el que fem és eliminar-los perquè ens ofenen o ens fan sentir malament. Precisament es diuen històrics perquè reflecteixen un moment determinat, una manera de pensar i una manera de viure. Fer-ne memòria és una pràctica molt recomanable per entendre per què rebutgem ara moltes d’aquelles actituds que llavors ni es discutien i es trobaven ben normals. D’això també se’n diu evolucionar, i s’alimenta del passat. Ens agradi més o menys.