Valors, diners i Aràbia Saudita

El Barça ha viatjat a Riad per disputar un partit contra el Boca Juniors en homenatge a Diego Armando Maradona, el futbolista que va morir el 25 de novembre de l’any passat, coincidint amb el Dia Internacional per a l’Eradicació de la Violència contra les Dones. Per aquesta competició llampec, el Barça percebrà dos milions d’euros que, vistes les migrades finances del club, ben bé que van, diuen els experts. El que sorprèn és que l’operació de blanqueig sigui acceptada amb tant estoïcisme per la claca blaugrana. Blanqueig d’una teocràcia que trosseja tants drets humans com és capaç sota els petrodòlars que fan rutllar mig món, també el del futbol, i blanqueig per una figura que, tot i haver estat ídol de masses i un jugador deu, està envoltada de clars i obscurs que en els temps que corren convindria no posar sota un vel.

Anem per parts. Aràbia Saudita es regeix per una interpretació estricta de la llei islàmica i és el reialme dels Saud –que donen nom al país–, que hi governen com una monarquia absolutista. N’és rei Salman bin Abdulaziz i és príncep hereu Mohamed bin Salman –propietari de l’equip de futbol anglès Newcastle United–, que Occident observa amb cautela perquè se li atribueix el mèrit d’haver aixecat mesures com la prohibició de les dones de conduir, treballar o assistir als estadis de futbol –en zones segregades del públic masculí–. Però, alhora, se li atribueix l’ordre d’assassinar el periodista Jamal Khashoggi i és el responsable de la guerra, com a ministre de Defensa, contra el Iemen, que, segons l’ONU, ha causat més de 300.000 morts entre els combats, bombardejos i la crisi humanitària. Un informe d’Amnistia Internacional (2021) conclou que, acabada la presidència del G20 del país aràbic el 2020, el règim ha intensificat l’opressió contra activistes pro drets humans, periodistes o opositors.

A Aràbia, la igualtat de drets entre homes i dones també brilla per la seva absència. Les dones poden exercir el seu dret a vot des del 2015. Però encara avui necessiten un guardià legal (almenys legalment fins als 21 anys, però com que és subjecte a la tradició és un costum estès) per viatjar, fer negocis o sotmetre’s a alguns tractaments mèdics. Fins al 2012, a Londres, no hi va haver representació olímpica femenina. Que el Barça s’avingui a passar per alt aquest tema la mateixa setmana que Alexia Putellas ha rebut la Creu de Sant Jordi –“El triomf hi serà quan aconseguim al 100% que hi hagi igualtat d’oportunitats entre nens i nenes al món de l’esport i al món en general”– és, si més no, contradictori. Però també és dolorós i contradictori que, dies després que es descobrissin els casos d’abusos sexuals de l’excoordinador del futbol de base Albert Benaiges –aixecats pel periodista Albert Llimós al diari Ara–, el primer equip masculí del Barça reti un homenatge sense matisos a Diego Armando Maradona, un abusador i pedòfil. Les gestes esportives de l’astre argentí es donen per descomptades i l’han entronitzat com un semideu durant anys. I el cantó fosc l’ha pintat com un personatge que va dilapidar la seva fortuna en drogues i excessos, però que també era capaç de comprar béns bàsics a l’engròs i repartir-los en els barris més pobres de Buenos Aires. D’aquests atributs, la biografia de Maradona en va plena. Com de l’èxit que despertava entre les dones; els obituaris comptaven per milers les amants i els affaires que havia tingut. En morir-se, tímidament, es va assenyalar que Maradona també tenia taques a l’expedient: denúncies per violència de gènere, acusacions d’abusos sexuals i pedofília. La pregunta és: per què un any després de la seva mort ha de perviure més la llegenda que l’esmena al mite? Per què el Barça s’avé a aquesta idolatria en una setmana en què les víctimes dels abusos reviuen malsons i denuncien la total impunitat amb què els van patir? No seria un missatge poderós per a la societat que, de mica en mica, s’atreveix a treure a la llum tabús llargament ocultats com els abusos a infants prendre decisions valentes més enllà de les declaracions de bones intencions?

Mostrar “suport total a les possibles víctimes”, tal com va manifestar el president Joan Laporta només 48 hores abans de contribuir a netejar la imatge de Maradona amb els colors blaugranes, és funambulisme de la perversitat. Ningú obliga el Barça a ser més que un club ni a ser més papista que el papa. Però és novament contradictori que, passats tot just dos mesos des que la junta va promoure que l’assemblea de compromissaris aprovés la reforma de l’article 4 per incloure-hi la perífrasi que treballaria per a “la protecció i la promoció de la Declaració Universal dels Drets Humans”, el mateix Barça es presti a una operació de blanqueig del règim saudita i de Maradona al cost de dos milions d’euros. O valors o diners. Tot alhora, grinyola molt.