El “seny” d’un poble

L’atac contra el català ha estat protagonista absolut aquests darrers dies i, malgrat que la guerra bruta no és nova, en aquesta ocasió s’han superat totes les línies vermelles ja no de l’educació, sinó de la simple ètica més bàsica. Hem assistit a un autèntic circ de despropòsits, a acusacions sense fonaments, a arguments falsos, a mentides fastigoses i a un reguitzell imparable d’insults i befes per part de gent que, o bé no coneix els catalans, o bé els coneix massa bé per estar segura que malgrat tot mantindrem inalterable aquest “seny” que tenim com a marca de fàbrica.

Davant de tanta infàmia gratuïta, callar no sembla la millor opció. Al contrari, per a molts s’entén com una mostra de feblesa i covardia que fins i tot anima a endurir encara més l’atac. No és gens fàcil per a qui practica el silenci i la distància com l’única manera d’afrontar el problema, perquè genera un doble rebuig: enforteix aquells que desprestigien perquè es veuen vencedors i enerva aquells que reclamen una reacció més enèrgica i més contundent de qui és atacat. Com si l’única solució fos actuar seguint les pautes del nostre cervell reptilià. D’aquella peça bàsica que hem anat conservant durant l’evolució com a espècie, la més primària i instintiva i la que ens diu que els problemes només s’arreglen amb la imposició del més fort. A cops, si cal.

És obvi que les intervencions de determinades veus públiques han donat ales al discurs de l’odi. Aquell que ho rebenta tot, que embruta totes les victòries i que crea bàndols enfrontats. A Catalunya ja el coneixem i el patim des de fa uns quants anys. I, des de fa uns quants anys també, apliquem aquesta manera tan nostra i discutida de no tornar-nos-hi, d’emmurriar-nos molt fort i de continuar fent camí. Fins ara ens ha funcionat a mitges, sí, i acumulen un bon grapat de moment decebedors, també, però curiosament seguim aquí, tossuts i ferms. No som herois amb capa, no, només som un poble a qui li cal recordar més sovint que ho és.