Àngel rebel

Per molts anys, àngel rebel. Així et felicitaria Rilke, però jo no soc Rilke, ja em coneixes. Jo soc la del rellotge de butxaca i la de la bronquitis crònica, la dels ulls de foc i el somriure difícil. Rilke també et diria que tens l’ànima clara, sense límits, i una nostàlgia que de vegades et travessa els somnis. Saps que la bellesa és aquell grau terrible que encara podem suportar, la sensació que rebota al mirall i t’espetega a la cara quan et miro amb els ulls poc serens. Artesà apassionat, tot ho treballes amb les mans, com el pagès que cava, sembra, recull i somriu davant la collita. Fa temps que noto l’aire de les teves ales. Fa temps que sé que necessites ganes i no pas voler guanyar. T’haig d’agrair moltes coses, i una d’aquestes és que em descobrissis un dels millors versos de la música: “N’hi ha tants amb qui estar, però no amb qui ser.” Perquè tu em fas ser. No només estem de costat, en una suma absurda d’individualitats. Som. Som carn i ossos, som mirada química, hipnòtica, estupefaent. Ets port, referència i llar. Com diria Gil de Biedma, qualsevol instant amb tu és alegre com un dia de festa entre setmana. La primera vegada que et vaig veure vaig pensar que tenies la bellesa del primer matí del món a Orient, a cops de cor, a pinzellades dolces. Et volia fer un obsequi únic, meravellós, però em semblava estrany embolicar-me amb paper de regal metal·litzat i posar-me un llacet al cap. No hi ha cap clau per a la felicitat: la porta sempre és oberta. De vegades, les coses més senzilles poden convertir-se en fets extraordinaris. Quan vas néixer es va crear un nou ordre a les estrelles. I és que tu no et fas gran, tu et fas millor.