Eroica (sense ‘h’)

Cristina, Montse, Alina, Jenny, Irene, Eva,... aquests són els noms de les escriptores que he llegit darrerament. I de cop, i des que m’apunto quatre reflexions del que llegeixo, m’adono que totes elles són dones. Si penso en els darrers llibres que la meva filla ha comentat o recomanat, també porten l’article femení davant del nom.

Cerco les raons d’aquest descobriment i em pregunto si els passa a la resta, i als homes? Alhora em qüestiono si és un acte fet a consciència, si és de reivindicació, si intueixo que els seus temes m’interessen més, potser connecto millor amb el seu missatge o amb la seva escriptura... No ho sé dir. Segurament respon a una causa multifactorial, com dirien les científiques quan no hi ha una sola raó clara.

I pensar que tan sols fa quadre dies que algunes escriptores –com ara Caterina Albert– s’havien d’amagar sota el paraigua d’un nom masculí. Creieu que Solitud el podria haver escrit un home?

El darrer llibre acabat és el de la Cristina Masanés, que em vaig llegir d’una tirada, que em va sorprendre, que em va agradar i que, a més, em farà escoltar Beethoven. Per començar, la portada d’Eroica et deixa inquieta, amb un petit misteri ortogràfic que el resoldreu quan us el llegiu.

És un d’aquells llibres, com algunes persones, que deixen petja. D’aquells que passen els dies i els repenses, d’aquells que et deixen frases navegant entre neurones durant un temps –crec que un temps llarg–, d’aquells que saps que rellegiràs, que recomanaràs i regalaràs.

Un dietari realitzat durant la pandèmia on descriu el pas del temps confitat, on traspua el reconfort de tenir la filla a casa, on rememora records de la pèrdua de la mare, d’aquells moments de la vida que deixen una empremta profunda, dels cels observats, de com el til·ler avança lentament en el seu cicle de vida, de les simfonies de Beethoven... De les petites coses que el temps confitat magnifica i dona la rellevància que segurament requereixen. Un llibre que transpira sentiments, records, vivències,... del pas d’un temps de vida confinat que reconeixem i que d’una manera senzilla i poètica ens comparteix.