Xile al cor

No sé si és perquè el desvetllament a l’adolescència de la meva consciència política va coincidir en el temps amb el fet que vaig començar tenir coneixement dels crims del règim de Pinochet, que sempre he tingut Xile al cor. Potser hi va influir que aleshores vaig veure La batalla de Chile, el documental de Patricio Guzmán que, estrenat l’Estat espanyol l’any 1977, mostra a la primera part (La insurrección de la burguesía) com els opositors d’Allende, un cop van perdre de nou unes eleccions el març del 1973, van preparar el cop d’estat: hi va intervenir la instrumentalització mediàtica per desacreditar el govern d’Allende, definint-lo com a antidemocràtic per les mesures “marxistes” favorables a la igualtat social i propagant que duia el país al desastre.

La màquina de matar i torturar de la dictadura de Pinochet va ser implacable mentre la riquesa es reconcentrava en uns pocs (aliats amb les multinacionals extractives dels recursos) i l’Estat s’“alliberava” de serveis socials i actuacions per contrarestar les desigualtats. A la primera volta de les noves eleccions presidencials a Xile, el candidat més votat va ser José Antonio Kast, que lloa les reformes econòmiques de Pinochet, afirmant que van dur el progrés al país, i critica que l’esquerra encara recordi les actuacions criminals de la dictadura. Davant del “levantamiento popular” de fa dos anys, ha dit que imposarà l’autoritat com sigui, si cal a “balazos”. Demà hi ha la segona volta de les eleccions: Kast contra Boric, el candidat de l’esquerra. Tot i la lluita contra l’oblit, s’imposarà la desmemòria? I la crida a l’individualisme que fa creure que qualsevol pot treure benefici del capitalisme més ferotge? Tinc Xile amb l’ai al cor.