Emergència constant

Vivim instal·lats en l’emergència constant. La salut mental és una emergència nacional, es deia ahir al Parlament, i mentre un Pacte Nacional per la Salut Mental la situa en el centre de l’activitat política, demà tindrem la injecció de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio. És una altra dimensió, la divulgativa, la de la participació i que amb l’entreteniment ens farà obrir els ulls davant de l’ampli espectre de malalties que entren dins d’aquesta etiqueta, que la Covid ha accentuat i de quina manera. Aquesta de la pandèmia és una altra de les emergències que ens cremen a les mans ara mateix. Amb l’òmicron desbocat, els dinars i sopars de Nadal de feina van caient de l’agenda com a mosques. L’apel·lació a la responsabilitat, en espera de la tercera dosis de la vacuna, i el risc de passar les festes confinats aconsellen prudència i al final acabarem allargant l’esperit nadalenc a moments de corbes més planes, i de control pandèmic.

L’emergència de la llengua sembla clara i proclama enmig dels insults que volen arraconar el català de manera sistemàtica, amb llufes de nazisme, apartheid o terrorisme. Un joc de despropòsits que busca vots i ulsteritzar la llengua jugant amb una matèria tan sensible com és l’educació de la canalla. L’escola i el carrer, la formació, el coneixement i el seu ús social.

La riquesa lingüística de l’Estat sembla empobrir els esperits d’aquells que no han fet més que mantenir una situació de diglòssia. També aquí es parla d’un Pacte Nacional per la Llengua, com el de la indústria en un moment de canvi productiu, que veu com aquesta setmana ha tancat la planta de Nissan després de 40 anys d’activitat. Emergència climàtica, i aquí veiem que els pactes acaben sent espectadors d’una deriva que s’agreuja, que sembla que no hi hagi manera d’aturar. L’emergència política, que no resol ni repressions, ni querelles. Anem sumant emergències: pobresa, masclisme, homofòbia. Mirar de sobreviure en l’emergència constant ha acabat sent la norma.