Elogi de la gallineta

Les coses van com van i en el pas del temps ha estat L’estaca la cançó que ha desbordat el país petit en què es va crear i ha aglutinat societats, cultures, nacions i revoltes a tot el món. Això és irrefutable. I admirable. I als del Baix Empordà “ens posa”, que diuen ara. Com explica en Lluís Llach, la cançó ja no és seva, és de la gent. Però jo (deu ser que porto dins l’esperit de la contradicció, com em deia l’àvia Neus) soc més de La gallineta que de L’estaca. De dir prou, i jo, dir-ho. De no pondre cap més ou, i jo, no pondre’l. De triar galls sans i valents per dormir, i jo, triar-los. D’entendre’m amb les veïnes, i jo, entendre-m’hi. D’enviar el sou a fer punyetes, i jo, enviar-li. Crec molt en l’individu (o he d’escriure indivídua per dir-ho correcte políticament?). El que defineix la vida és la força del grup, tant se val. Però sense revolta individual (sense La gallineta) no estirem ni estirarem res tots junts, i L’estaca, sense revolta individual, és molt difícil que tombi, és impossible que ens alliberem, i es queda en una elegant estètica revolucionària, que es converteix en un bram d’ase, i ja sabeu que brams d’ase no arriben al cel. Escric tot això perquè aquesta tarda seré al Sant Jordi, amb milers de gallinetes somovent estaques. Seré al Sant Jordi amb la gent de Debat Constituent perquè trobo imprescindible que la gallineta (totes les gallinetes, de fet) recuperi la força de volar i s’oblidi de tant de gra de blat que ens enfarfega.