El preu de les restriccions

Paguem la quintada de l’òmicron o l’alegria del pont de la Puríssima? O totes dues coses alhora? Ens ha agafat desprevinguts la capacitat de transmissió de la nova variant del virus, o no podíem esperar altra cosa després de rebentar-ho tot durant el llarg pont de primers de desembre? O totes dues coses alhora? No em veig amb cor de valorar si les mesures adoptades pel govern per mirar de frenar l’expansió del coronavirus són les que tocaven. No sé si s’han passat de rosca o han fet curt. Tampoc soc capaç de dir si han fet tard o van massa d’hora. Fa temps que vaig decidir refiar-me dels meus especialistes de capçalera, i ho faig. Tornem a tenir els indicadors en vermell. Infeccions a dojo, però molts menys ingressats, malalts greus i morts, gràcies a les vacunes. Recomanen frenar i auguren encara més restriccions, però em posa els pèls de punta que, finalment, tot ho hagin de decidir els jutges. El que em sembla clar és que no hi ha dret que en el mateix instant que s’anuncien les restriccions no s’expliqui quines mesures d’ajuda es prenen per rescabalar els sectors que en surten directament afectats. Tots patim les conseqüències de la pandèmia, però és evident que no tots en paguem el mateix preu. Els sanitaris, els que ens cuiden, s’hi deixen la pell; bars, restaurants, discoteques, sales de concerts, teatres, gimnasos... hi han perdut estalvis, si en tenien, s’han arruïnat, i no pas pocs han hagut de tancar. Se’ls ha deixat a la intempèrie. Com hi han quedat els pares que no poden tenir la baixa quan no poden treballar per tenir cura d’un fill petit confinat. I una altra cosa, tinc clara. Que Pedro Sánchez continua essent el més espavilat de la classe, especialista a centralitzar mèrits i centrifugar les decisions impopulars. I també que la paraula “llibertat” en boca d’Isabel Díaz Ayuso és més perillosa que una torxa encesa en mans del piròman. Malgrat tot, bon Nadal.