Llibertats

Aquesta columna vol recomanar un llibre. Si ets purità o neoconservador, passa a l’article següent. No m’interessa que em llegeixis, ni que em miris, ni que em saludis pel carrer. Em fot fàstic la teva mediocritat, la teva doble moral i la teva cara. El llibre que demà podeu posar sota el tió o damunt del plat abans de servir l’escudella és Baixaré de la lluna en tirolina, dirigit (perquè realment sembla una pel·lícula o un musical) per Santi Balmes. Escrit en primera persona i en format dietari, el Deibid, un nano de dotze anys molt ben parit, comença el seu relat l’agost del 2020, en ple confinament, i explica coses tan improbables com ara la separació dels seus pares. A qui se li acut? Un divorci al segle XXI? Doncs sí, no fotem, avui l’estrany és qui té el pare i la mare junts. A l’antinovel·la de Balmes també hi ha un camí d’aprenentatge: el Deibid, que és un puta molt trempat, fa el canvi de primària a secundària i, oh my god, s’enamora per primera vegada. Heu vist mai un noi que s’enamori a l’institut? Jo sí, el meu propi fill. I tots els altres, i les altres. El Deibid, un dia, enganxa el seu pare follant amb la seva nova parella. Quina aberració! Qui no ha vist una cosa així? Tothom, hòstia, tothom. Ja en tinc els ovaris plens, de tanta collonada. El llibre et divertirà i t’emocionarà per igual i, a sobre, està ben escrit, cosa que ara tampoc no abunda a les llibreries. Balmes brilla en la creació de personatges, també dels secundaris: l’àvia Dianne i l’oncle Vincent et descordaran el riure. La crítica social treu sovint el cap a les pàgines d’aquest relat entretingut i delicat sobre fer-se gran sense perdre les ganes de seguir vivint a la lluna.